Apreteu!

Un individu que s’autoproclama el “president legítim” del país porta anys arengant (amb els seus fidels) a autoproclamats grups civils “de defensa” perquè desbordin les institucions democràtiques i es converteixin en un tsunami que retorni el poder a qui correspon, ja que l’actual Estat és corrupte, repressor i il·legítim. M’estic referint a en Trump, per suposat, arrel de l’esperpèntic assalt d’ahir al Capitoli (protagonitzat, entre d’altres, per algun fan de Village People).

I perquè no hi hagi confusions, en Roger Torrent també es referia a en Trump en el següent tweet:

Els primers catalans del 2021

La primera catalana de l’any ha estat Yinara Carmona Jiménez, nascuda amb les campanades a Constantí.

A Barcelona ciutat, el primer naixement ha estat el de Valeria Anchundia Parraga, filla d’Alisson Anchundia i Kevin Parraga. Aday Larragay ha estat el primer nadó de l’any nou a Girona i Arnau Artero Gras el primer a la Catalunya central.

¡Felicitats!

https://www.elperiodico.com/es/sociedad/20210101/primer-catalan-2021-bebe-nacimientos-11430321

6 de novembre de 2017

Em pregunto si els meus fills em creuran quan els expliqui el que va passar a Catalunya entre l’última setmana d’octubre i la primera de novembre del 2017, perquè fins i tot a mi em costa creure-m’ho. En deu dies hi ha hagut lloc per a una declaració d’independència, una suspensió de l’autonomia, una convocatòria electoral, la fugida d’un ex president de la Generalitat a l’estranger i l’ingrés a la presó de la meitat dels ex consellers. Hi ha qui pugui donar més? Semblaria l’argument d’una comèdia boja si no fos perquè ho hem viscut tots en persona. L’article de Rubén Amón a El País d’avui (enllaç) resumeix perfectament aquests dies frenètics, sens dubte els més convulsos que he viscut.

I jo ja no sé què afegir-hi, llevat que, per a mi, el moment clau d’aquesta ruleta d’accions i reaccions no va ser la declaració d’independència, ni l’aplicació de l’article 155: va ser el moment en què la jutge Lamela va ordenar la presó preventiva per a la meitat dels ex consellers. La precària tranquil·litat que havia seguit a l’aplicació del 155 (no hi va haver accions de resistència ressenyables) es va acabar en aquell instant. Entenc que a algú que s’ha saltat la llei amb tant desvergonyiment com el Govern de Puigdemont no se li pot enviar a casa amb una simple admonició, però la presó preventiva em sembla, social i políticament, una mesura contraproduent: l’independentisme, desorientat i dividit des de la declaració d’independència interruptus, ha trobat en aquesta mesura un nou incentiu per aglomerar-se i protestar als carrers. Els partits independentistes ja no hauran d’explicar la seva inoperància ni justificar les mitges veritats amb què han disfressat el seu relat fins avui: el discurs contra “la repressió de l’Estat espanyol” ho taparà tot i els donarà l’oportunitat de canviar de tema cada vegada que algú els posi contra les cordes. M’he arribat a preguntar si en el fons el fiscal Maza és independentista, perquè la seva petició de presó preventiva ha estat l’oxigen que més necessitava l’independentisme en aquests moments.

Així que comprovo amb tristesa com la normalitat ha quedat nou viciada pel gegantí monstre en què s’ha convertit la realitat catalana en aquestes últimes setmanes: de nou les converses en què prefereixo no participar per prudència, de nou un barri empaperat amb cartells reivindicatius, una vaga patriòtica pel proper dia 8 (a la que els meus pares m’han recomanat participar “per no ficar-me en embolics”), els actes de la proclamada “Setmana de la Llibertat” (i si no participes és que estàs en contra de la llibertat, tu mateix) i, en general, la vella i coneguda sensació de divisió i crispació en l’ambient.

Quant més durarà tot això? Fins a les eleccions del 21-D? Més enllà?

26 d’octubre de 2017

Iñaki Gabilondo arrencava la seva videobloc aquest matí confessant, amb un to ominós, que estem veient en directe com succeeixen les grans catàstrofes que marquen la història dels països. Aquestes catàstrofes sobre les quals un llegeix en els llibres d’Història o que veu en documentals per La 2. Estem tenint en terrible honor d’assistir en primera fila, amb els ulls al·lucinats, a la descomposició de la política i la societat de Catalunya. Tots hem vist (uns amb cara de no creure’ns-ho, d’altres amb absoluta complaença) com l’indepedentisme anava inflamant el seu discurs mes rere mes, any rere any, fins a perdre la realitat de vista perquè l’únic que comptava ja eren els seus objectius. També hem vist amb alarma com el Govern d’Espanya reaccionava amb una malaptesa i una lentitud exasperants mentre això succeïa. Polítics lil·liputencs enfrontats a un problema colossal, ha dit Gabilondo.

Durant unes quantes hores, aquesta tarda, he cregut que es podia evitar la catàstrofe. Com moltíssims altres catalans, he respirat alleujat quan Puigdemont ha anunciat la convocatòria d’eleccions per al 20 de desembre. «Ja està», he pensat. «Hem patit però en el darrer moment s’ha arribat a una solució». Malauradament, unes hores després hem despertat tots d’aquell breu somni, de nou en la boja realitat de la Catalunya d’octubre del 2017.

Aquests dies he recordat un article que vaig llegir fa uns tres anys. La redactora era una jurista que parlava sobre les conseqüències del recurs a l’article 155 i concloïa que la seva aplicació, de produir-se, seria «un fracàs per a tots». Aquests dies he pensat diverses vegades en l’inimaginable que semblava llavors el que estem vivint avui. Som una democràcia, estem a la Unió Europea, vivim en una societat del benestar. Ningú està tan boig per posar tot això en risc, vaig pensar fa tres anys: caldria ser un autèntic dement o un il·luminat. I, a més, quants estarien disposats a seguir a algú amb un discurs prebèl·lic d’aquest tipus? Molt pocs, perquè vivim en una societat de gent assenyada. Això és el que pensava quan vaig llegir aquell article.

Amb tot, encara tinc l’esperança que una espurna de seny broti en les ments de Rajoy i de Puigdemont i demà s’avorti de tragèdia in extremis. Que no es declari la independència ni s’apliqui el 155. Acabo d’escoltar les unes declaracions de Sergi Pàmies a la Sexta, que deia que Puigdemont ha de portar tres dies sense dormir i que una persona que porta tres dies sense dormir no està per declarar independències. Una mica d’humor en l’instant abans del xoc.

25 d’octubre de 2017

Tercera oportunitat aquest mes per declarar la independència de Catalunya. No es va fer a les 48 hores posteriors a l’1-O, no es va fer el 10-O però podria fer-se el proper divendres. Novament, hi haurà una congregació independentista a prop del Parlament, encara que no sé si amb el mateix entusiasme que fa quinze dies. Tornaran els pagesos lleidatans a recórrer 150 quilòmetres amb els seus tractors fins a Barcelona? Es noliejarà el mateix número d’autocars? Aquests dies no noto l’efervescència que va provocar la convocatòria anterior, ni rebut tants whatsapps al respecte.

Com vaig dir en entrades anteriors, tinc el convenciment que els líders independentistes saben que han perdut l’aposta: en cas contrari haguessin declarat la independència sense més poc després de l’1-O. La manca de suports es va fer tan evident que no es van atrevir a completar el procés de secessió. Però, de tota manera, la inquietud hi és. Sempre hi ha la possibilitat que Puigdemont decideixi cometre una última bogeria i passar a la Història com el president que va proclamar la independència de Catalunya el 27 d’octubre de 2017. Una proclamació probablement inútil políticament però desastrosa en tots els altres aspectes. Com diu avui Màrius Carol, director de La Vanguardia, «un desastre social, econòmic i polític que condicionarà la resta de les nostres vides».

L’alternativa que branden els moderats és la convocatòria d’eleccions autonòmiques. I aquesta convocatòria ha passat a convertir-se en un sinònim de derrota de l’independentisme. Jo no acabo de compartir aquesta idea: no acabo de veure què s’aconsegueix convocant eleccions més enllà de guanyar unes setmanes de relativa calma. Si les eleccions es celebressin i guanyés l’independentisme, no tornaríem a estar en el mateix punt? Suposo que a Madrid es considera que, un cop assumida la seva derrota, l’independentisme ho tindrà molt més difícil per tornar a aixecar el cap: hi haurà desmobilització de les bases, frustració entre els seus dirigents, res tornarà a ser igual. Jo no ho veig tan clar. Una nova victòria (encara que sigui en escons) de l’independentisme seria interpretada com un nou referèndum guanyat, un d’aquests «el poble de Catalunya està amb nosaltres» que tant els agrada utilitzar.

Llavors, quina és la solució? Aplicar l’article 155 de la Constitució fins al final, amb totes les conseqüències? Em pregunto si el resultat no serà l’equivalent invers a una declaració d’independència: una part important de la ciutadania pot negar-se a reconèixer a les noves autoritats, la qual cosa pot desembocar en un conflicte social prolongat i molt més agre del que hem viscut fins ara. Potser, en un nou joc de mans, Puigdemont declararà la independència i convocarà eleccions simultàniament. La millor solució o la pitjor? Un amic es preguntava fa poc si Catalunya anava camí de convertir-se en una nova Euskadi dels anys del plom. «Un desastre social, econòmic i polític que condicionarà la resta de les nostres vides».

19 d’octubre de 2017

Llegeixo a la premsa que aquest dissabte s’activa “el 155”, un número de ressonàncies ja gairebé cabalístiques i portador d’ominoses amenaces. A continuació, llegeixo que l’ANC, Òmnium i la CUP ja han anunciat mobilitzacions que comencen demà mateix, a les vuit del matí. Comença el mambo: una fase de mobilitzacions permanents que els seus instigadors han batejat com d’acció directa.

Encara no està molt clar en què consistiran aquestes accions però segur que ens esperen dies de mala maror al carrer. I dic dies i no setmanes perquè continuo dubtant de la resistència de l’independentista mitjà per sostenir una protesta activa durant un temps prolongat. Ahir mateix, 48 hores després d’ingrés a la presó dels Jordis, amb prou feines es van escoltar les cassoles al meu barri (quan la Guàrdia Civil va arrestar a càrrecs del Govern fa tres setmanes, les cassolades van aguantar amb força quatre o cinc dies). Però tampoc vull enganyar-me: encara que la intensitat d’aquestes accions directes vagi disminuint amb el temps, sempre quedarà un romanent d’irreductibles disposats a tallar carrers, fer pintades o interferir en la vida vida quotidiana dels ciutadans per fer notar el seu disgust.

Una confessió: poc abans de l’1-O em va començar a rodar pel cap la idea de marxar de Catalunya. No obstant això, vaig preferir esperar a veure com es desenvolupaven els esdeveniments. Tres setmanes després, tinc per davant la negra perspectiva d’acabar vivint en un país en conflicte. I em pregunto: vull viure així? Vull conviure amb un continu de petits incidents quotidians, en una societat permanentment en tensió? Val la pena? Si jo fos independentista, la convicció que al final del túnel m’espera el lluminós horitzó de la independència em donaria un incentiu per suportar tot això, però sense ser-ho em pregunto si vull viure en una societat on veig com la convivència es va desintegrant poc a poc.

17 d’octubre de 2017

Dimarts passat vaig acabar seguint en directe la compareixença de Puigdemont a casa dels meus pares. No pensava veure-la, però en visitar-los tenien la tele posada i m’hi vaig quedar: al cap i a la fi, es tractava d’un esdeveniment històric.

Unes hores després, marxava més relaxat del que havia entrat: no hi hauria independència, segurament no hauria 155 (com a mínim de manera immediata) i podríem respirar tranquils durant una temporada. Un parell de dies després me n’anava a Londres aprofitant el pont del 12 d’octubre.

De tornada, m’he trobat que la incipient distensió se’n pot anar en orris amb la detenció i trasllat a presó ahir dels líders de l’ANC i de Òmium (coneguts per aquí com “els Jordis”). Una decisió que em sembla excessiva però que ha pres una jutgessa fent ús de la independència que li atorga la separació de poders, encara que molts (el Govern inclòs) hagin volgut veure-hi la mà negra de Rajoy. Sincerament, no sé què pot guanyar a hores d’ara Rajoy amb una jugada així: fer por a l’independentisme? Provocar algun tipus de reacció social que justifiqui l’ocupació del 155 en breu? Crec que li interessa molt més allargar la situació de distensió i deixar que es calmin una mica les aigües.

No obstant això, no em preocupa que Puigdemont tiri pel dret i declari la independència. Si no ho va fer dimarts va ser perquè sabia que no té suports per tirar endavant una jugada així i aquest fet no ha canviat en una setmana.

El que ara temo és que les mobilitzacions anunciades per a aquesta tarda es puguin prolongar i provocar una nova onada d’agitació social, com la que ens va tocar viure a la setmana anterior a l’1-O. Els mecanismes habituals s’han posat en marxa: ahir a la nit la cassolada va ressonar amb força al meu barri, he rebut durant el dia d’avui mitja dotzena d’emails d’origen institucional, sindical i acadèmic solidaritzant-se amb els Jordis, aquesta mateixa tarda hi ha una gran manifestació convocada al centre de Barcelona, la CUP ja ha començat a parlar de vagues. I estic segur que els grups de whatsapp (pertanyo a pocs i gairebé inactius) bullen amb eslògans i consignes. La meva esperança és que, amb l’objectiu últim de la DUI en un horitzó inabastable, l’agitació social no arribi a les perilloses cotes pre-revolucionàries d’unes setmanes enrere.

9 d’octubre de 2017

Veurem demà una línia gruixuda separant Espanya de Catalunya a Google Maps? La llargament esperada declaració d’independència ja és aquí. La fi del procés. El botó nuclear. Després d’uns dies de relativa calma, demà ens enfrontem a la nova data clau en aquesta traca final.

Aprofito aquestes darreres hores per reflexionar. Aquesta última setmana l’independentisme s’ha quedat sense molts dels suports polítics i econòmics amb els quals creia comptar i ha perdut iniciativa. L’ambient s’ha relaxat, la qual cosa és molt d’agrair. A poc a poc tots hem anat tornant a la nostra rutina diària. Em preocupa que d’aquí a 24 hores Catalunya pugui ser un país independent? No massa. Em preocupa més que es reprodueixi la tensió social que hem viscut aquestes dues últimes setmanes. Em preocupa que demà a aquestes hores les cassolades estiguin tornant a sonar. Escoltar consignes a crits pel carrer, veure policies detenint gent. Em preocupa més tornar a ficar-me al llit amb el nus a l’estómac que em va impedir dormir la nit de l’1-O.

Aquesta nit mateix, a menys de 24 hores de la transcendental declaració d’independència, no he sentit ni una cassolada al meu barri. Ni he vist una sola pintada al·lusiva al respecte. Això és bon senyal, suposo. Tinc l’esperança que demà Puigdemont declari una independència simbòlica, diferida o reversible: un invent retòric per acontentar els seus sense llançar (ni llançar-nos, a tots) pel precipici. Però fins i tot si Puigdemont decidís prémer el botó nuclear i proclamar demà la República Catalana, la resposta, tant del govern de Rajoy com de les institucions europees, seria tan clara i contundent que no crec que ningú arribés a sentir que realment ha arribat a trepitjar Ítaca .

Estic més tranquil que la nit abans de l’1-O. És això un bon senyal? En 24 hores parlem.

4 d’octubre de 2017

Fa un parell de dies, en el gimnàs on vaig per les tardes, una noia estrangera em va preguntar si creia que hi hauria una guerra a Catalunya. Aquesta pregunta, feta mig seriosament mig en broma, crec que resumeix bé l’atmosfera que es respira aquí aquests dies.

Quan vaig començar aquest blog fa unes setmanes, vaig insistir diverses vegades en que, al meu voltant, tot estava tranquil. La gent anava a la seva. Pràcticament ningú esmentava la independència, ni el referèndum, i ningú no veia cap revolució en l’horitzó. He estat testimoni al·lucinat de com, en poques setmanes, la situació social i política s’ha degradat en una espiral d’acció-reacció inversemblant, que ha arrossegat a molts milers de persones.

Aquests dies sóc molt conscient de la rapidesa amb què poden canviar moltes coses. Fa dies que rebo emails de coneguts de l’estranger, alarmats pel que senten als informatius. La meva mare, amb qui gairebé mai havia parlat de política, m’envia ara whatsapps plens de preocupació. A la nit sento cassolades i crits. Surto de casa al matí i el barri està ple de pintades independentistes. Llegeixo avui que CaixaBank ha donat instruccions als seus empleats per tranquil·litzar els clients. Hi ha una tensa aprensió en l’ambient, en les converses que sento pel carrer. Una persona amb qui sempre havia parlat en castellà de sobte s’ha començat a dirigir a mi en català: una badada? Un acte conscient de lleialtat lingüística, potser? Un ja no sap què pensar.

Ahir el Rei va aparèixer per televisió demanant sense evasives que es talli la deslleialtat de la Generalitat, la qual cosa s’ha interpretat a Madrid com la llum verda per suspendre l’autonomia. Avui està prevista una al·locució de Puigdemont des de la cantonada contrària del ring. Convençut que ha nascut per protagonitzar aquest moment, segur que no tractarà d’asserenar ningú.

Recordo haver llegit fa anys una sèrie d’entrevistes a persones que van viure la Guerra Civil. Em va sorprendre que moltes coincidissin en una cosa: els semblava impossible que pogués esclatar una guerra a Espanya. Veien com la situació social es deteriorava però es resistien a creure que en la societat en què vivien pogués passar una cosa així: era inversemblant, impensable, la cosa no estava tan malament. I fa un parell de dies, em pregunten si crec que hi haurà una guerra.

Doncs, no crec que hi hagi d’haver una guerra. És inversemblant, impensable. No crec que estiguem tots tan bojos, ni que l’Europa del segle XXI es quedés callada, ni que hi hagi una correlació de forces que ho permeti. Però, hi haurà conflicte? Porta Catalunya camí de convertir-se en una “regió en conflicte“, com aquestes de les que sentim parlar a la tele i que sempre ens han semblat tan llunyanes? Es convertiran el xoc continu i la violència de baixa intensitat a la nostra normalitat quotidiana? Em alarma que hi hagi tanta gent disposada a que sigui així, que sembla desitjar-ho.