No vols ser lliure?

El eslògan “Freedom for Catalonia”, un clàsic estrenat el 1992

No fa gaire, Isabel Coixet va publicar un article on recordava que no ser independentista no equivalia a ser feixista1. Que s’hagi de recalcar una obvietat així deixa clar el tipus de discurs que utilitzen alguns (i recalco alguns) independentistes, que fa temps ja que van optar per assenyalar veladament als unionistes com desafectes i nocius per a la democràcia, i de vegades fins i tot com a sospitosos de coquetejar amb el feixisme (com vam veure fa poc en els cartells amb la cara de Franco per reivindicar en referèndum l’1-O)2. La lògica del missatge és senzilla (com sol ser-ho en aquests casos): com la independència persegueix un país més lliure, més pròsper, més transparent i més democràtic, els que estan en contra de la independència estan en contra de la llibertat, la prosperitat, la transparència i la democràcia. Així de clar i eloqüent.

Jo mai he rebut cap insult per no ser independentista. Mai ningú m’ha assenyalat amb el dit per cridar-me “feixista!”, Però m’he sentit assenyalat per determinades campanyes, algunes institucionals, en les que restringeixen conceptes com “llibertat”, “justícia” i “democràcia” exclusivament a la ideologia independentista. Per exemple, el 2013 vam tenir El Concert per la Llibertat (No vas anar? ¿No estàs a favor de la llibertat?). En 2014, ERC va arrencar la campanya Vull ser lliure (No estàs amb nosaltres? No vols ser lliure?). Per no parlar del clàsic eslògan Freedom for Catalonia, estrenat el 1992. L’argumentari del 9N del 2014 va estar també ple de referències a la llibertat i la democràcia, que han continuat des de llavors. Una ràpida cerca a Google revelarà dotzenes d’articles a favor de la independència amb les paraules “llibertat” i “democràcia” al títol i en els destacats.

Mai he rebut cap insult per ser unionista, però sí que m’he sorprès moltes vegades baixant la veu al confessar que no era independentista. I he vist moltes vegades com altres persones feien el mateix, en algun lloc públic, per dir-me que pensaven com jo. I confesso, amb la mà al cor, que si no signo aquest bloc amb el meu veritable nom és per por de les repercussions que pugui tenir en la meva vida personal i, sobretot, professional. Res d’això passaria si aquest fos un bloc sobre cinema, sobre literatura o sobre cuina: no són temes que es visquin tan a flor de pell, no mobilitzen a milers de persones al carrer, ni disparen accions judicials, ni exalten els discursos fins límits gairebé insurreccionals. Em pregunto si durant les campanyes dels referèndums al Quebec o a Escòcia també hi havia qui titllava els contraris a la independència d’antidemòcrates.

Aquests missatges em semblen ofensius i fins perillosos, pel que té de criminalització d’una part de la societat. Enric Hermández deia fa poc en un article a La Vanguardia: “Com és sabut, tots els independentistes són per definició esperits lliures, persones honestes guiades només per l’afany de llibertat, mentre que la resta són esclaus de no se sap quins foscos interessos. En quin cap cap que un ésser sense lligams prefereixi la tirania espanyola a la beatífica República catalana?”3. Com Isabel Coixet, com Enric Hernández i com tants i tants milers de catalans, jo sóc unionista i m’ofenen i em indignen els símbols feixistes, i en particular els que es colen en les manifestacions que contràries a la independència. Em ofenen per l’elegia que representen d’un règim odiós i antidemocràtic.

Algú em dirà que aquest tipus de campanyes són normals en política: tots els partits demanen el vot atribuint-se la clau del progrés, la millora econòmica, l’avanç educatiu, etc. Sí, és cert, però cap partit amb sentit de l’ètica pot pretendre representar en exclusiva la democràcia, convertint les eleccions en un “vota llibertat” (a nosaltres) contra “vota opressió” (a ells). I el mateix ho aplico a institucions i entitats vinculades (ni que sigui ideològicament) a aquests partits. No em sembla honest. Però penso que s’abandonarà aquesta estratègia en un futur proper? No, en absolut. Les dicotomies d’aquest tipus sempre han funcionat bé electoralment, honestes o no.

1 https://elpais.com/elpais/2017/07/17/opinion/1500292963_456977.html
2 http://www.elperiodico.com/es/politica/20170718/carteles-rostro-franco-votar-referendum-6174991
3 http://www.elperiodico.com/es/opinion/20170711/1-o-decidiras-como-diga-6160347

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*