Imposar el relat

En política els noms canvien molt més ràpidament que els conceptes que defineixen. Per exemple, en l’entorn del procés s’ha posat de moda el terme “imposar un relat” per referir-se a l’anàlisi d’algun fet des d’una perspectiva sempre favorable als interessos de la seva ideologia. Per descomptat, això no és una invenció dels estrategs independentistes: és allò de “en les eleccions sempre guanyem” que hem vist tantes vegades. L’actualitat ens dóna constants exemples del seu ús, ja sigui en la premsa, televisió o xarxes socials (un dels meus favorits és quan el primer ministre grec Alexis Tsipras va transformar la seva dimissió de 2015 en un acte de “retorn de la sobirania al poble”).

Deia fa uns dies que em va sorprendre gratament l’esforç mediàtic i institucional per deslligar l’atemptat del 17-A del procés d’independència. No obstant això, després de l’impacte inicial la dinàmica del procés s’ha imposat una altra vegada i tothom ha començat a treure’n profit: l’eficàcia de la policia i resposta institucional després que l’atac ha servit als mitjans unionistes per aprofundir en els conceptes d’unitat contra el terror que, en el context actual, ens porten a pensar fàcilment en la unitat d’Espanya. En el costat independentista, alguns han arribat a veure en aquesta eficàcia una clara aposta per la independència: Catalunya ha demostrat que pot funcionar perfectament com un Estat; les institucions catalanes i les seves forces de seguretat no tenen res a envejar a les de qualsevol estat europeu; la premsa estrangera va parlar de “Catalan police” i no d’”Spanish police”, etc.1-4. Cadascú intenta “imposar el seu relat” davant els altres, convèncer la gent que el seu equip ha guanyat la partida i, si és possible, aconseguir que la seva interpretació prevalgui en els mitjans de comunicació i les xarxes socials.

Fem ara un exercici: imaginem per un moment que la resposta de les institucions catalanes a l’atac hagués estat insatisfactòria, i que hagués rebut una allau de crítiques. Què hauria passat? Quin hauria estat l’anàlisi? S’hagués entonat el mea culpa amb la mateixa celeritat amb què s’han penjat les medalles? La meva sensació és que no. Els mitjans de comunicació unionistes haguessin lligat implícitament aquesta inoperància al turbulent procés de “desconnexió” promogut per l’independentisme, insistint en la inapel·lable necessitat de reconstruir la unitat institucional. I els creadors d’opinió de la independència s’haurien afanyat a transformar aquestes crítiques en un relat de suport a la independència: les institucions catalanes han estat incapaces d’actuar correctament perquè no reben suficient suport des de l’Estat espanyol; Espanya ignora i amaga informació als Mossos; aquí tenim una raó més perquè Catalunya talli amb Espanya, etc.

Per descomptat que mai ho sabrem, però tinc la convicció que les conclusions haurien estat exactament les mateixes en tots dos casos: així és com funciona l’estratègia de l’”imposar un relat”, que és tan antiga com la mateixa política. Aquí tothom diu que guanyarà, com si en el 17-A hi hagués alguna cosa a guanyar.

1 http://www.vilaweb.cat/noticies/la-paradoxa-informativa-la-geografia-el-nostre-compromis-els-mossos-i-el-dia-que-vam-actuar-com-un-estat-opinio-pere-cardus-rambla-barcelona-cambrils-atemptat-catalunya/
2 http://www.diaridegirona.cat/opinio/2017/08/20/mossos-estructura-destat/862966.html
3 http://elmon.cat/opinio/23926/un-vell-estat-a-remolc-dun-nou-estat
4 http://www.naciodigital.cat/opinio/16026/se/va/estat/arriba/altre

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*