Fa cinc anys, el procés independentista va arrencar amb la idea que havia de ser La revolta dels somriures: una protesta ferma però pacífica que en uns mesos (o un parell d’anys, com a molt) desembocaria en una festiva proclamació d’independència, recolzada per una immensa majoria de catalans als quals s’hauria convençut amb irrefutables arguments socio-econòmic-culturals.
Cinc anys després, hem passat d’aquelles somriures a haver de escoltar al President Puigdemont declarant: “Fem por, i més que en farem” 1. Els somriures van acabar-se fa temps: suposo que és difícil continuar somrient mentre la pressió creix sense vàlvula d’escapament fora (i dins) del teu govern. El que queda ara són els rictus, el secretisme, els escarafalls i una desassossegant sensació de col·lisió imminent en la qual tots dos bàndols intentaran fer-se el màxim de mal possible.
Valentí Puig va dir fa poc a La Vanguardia que no li estranyaria que, per pujar encara més la temperatura, a partir de setembre la Generalitat optés per un “llenguatge paramilitar” 2. Tant de bo m’equivoqui, però em sembla que això forma part del pla de govern Puigdemont. No em sorprendria que en les setmanes prèvies a l’1-O el llenguatge de l’independentisme institucional adoptés un to encara més insurreccional, amb apel·lacions cada vegada més explícites a la desobediència i amenaces velades sobre l’ús dels Mossos com a garants del referèndum. Una de les estratègies de Puigdemont és provocar al màxim Rajoy amb l’esperança que perdi els nervis i ordeni alguna mesura de força que permeti a l’independentisme presentar-se al món (i als catalans no independentistes) com a víctima de l’antidemocràtica opressió espanyola. Perquè, en el fons, el pla d’Puigdemont no és fer un referèndum: és que no li permetin fer-lo i, si pot ser, de la manera més violenta i traumàtica possible.
1 https://elpais.com/ccaa/2017/07/01/catalunya/1498903688_117845.html
2 https://politica.elpais.com/politica/2017/07/23/actualidad/1500819773_840654.html