Aquest matí, a dotze dies de l’1-O, he escoltat per primera vegada al carrer una conversa sobre el referèndum. Bé, de fet no era una conversa: era una mena de monòleg d’un senyor gran a l’autobús (el V13 concretament). Era un home ben vestit que s’adreçava a un parell d’estudiants adolescents a les que evidentment no coneixia. Jo estava assegut a la part de darrere i m’arribaven retalls de la conversa quan l’home alçava la veu. Li he sentit dir que “els invasors espanyols tenien una caserna on ara hi ha la Universitat Pompeu Fabra”; animava a “portar l’adhesiu amb el CAT a les matrícula”; i assegurava que “d’aquí l’1 d’octubre hi haurà cacau”. Després la conversa/monòleg ha derivat cap al terrorisme islàmic i l’ancià ha defensat amb vehemència l’aplicació de la pena de mort en casos de terrorisme.
No pretenc que aquest personatge representi l’independentisme ni res de semblant: era simplement un iaio excèntric com els que hi ha en totes les ciutats i pobles, sempre disposats a entombar el seu tema favorit. Simplement m’ha sorprès sentir, per primera vegada, a algú parlant de l’1-O al bus, ja que un esperaria que a dotze dies per al (teòric) referèndum el tema estigués molt més present en les converses de la gent.