27 de setembre de 2017

Estem a quatre dies de l’1-O (“el dia de l’explosió nuclear”, feia broma un amic fa poc). La mobilització social sorgida arran de les detencions de dimecres passat s’ha anat esllanguint, afortunadament. I dic afortunadament perquè l’ambient de tensió social que es va viure durant aquells dies a Barcelona va ser molt desagradable. Sens dubte van ser els dies de més enfrontament que he viscut. Amics de l’estranger m’escrivien preocupats pels “disturbis” que assolaven Barcelona. Fins i tot la meva mare, a qui no interessa molt política, em va enviar alguns whatsapps preocupada per la situació.

Avui, els balcons continuen engalanats amb més estelades que de costum (moltes d’elles acabades de comprar). Però les cassolades (que dimecres van ser ensordidores al meu barri) ja són gairebé inaudibles. M’alegro que l’1-O s’aproximi en un ambient de relativa calma. Sincerament, vaig creure que a dia d’avui el carrer estaria molt pitjor.

Que l’enorme mobilització de fa una setmana hagi perdut pressió tan ràpidament em dóna esperança. També em dóna esperança que l’organització de referèndum estigui recorrent a subterfugis cada vegada més inversemblants: avui he llegit a El Mundo que la policia sospita que les urnes s’estan distribuint en camions d’una empresa de congelats1 (no sé si serà veritat, però l’independentisme sempre ha estat molt imaginatiu). També he llegit que les notificacions als membres de les meses electorals s’han fet de forma gairebé clandestina, carta en mà i sense cap tipus de certificat ni justificant. Tot això em dóna esperança. Esperança de què? Doncs de que, superat el zenit de l’1-O, pugui arribar algun tipus de calma més o menys estable que faciliti la desactivació de l’espoleta atòmica. Que uns reconeguin que el seu referèndum no té cap tipus de validesa més enllà de l’expressió de protesta i que els altres deixin d’ignorar el creixement del sentiment independentista com si no fos el seu problema.

L’únic que em fa por és que Puigdemont decideixi posar-se en pla Kin Jong-un i ens sorprengui declarant la independència a la brava, potser el 6 d’octubre per emular Companys. Aquí ja entraríem en una situació molt perillosa que espero que ningú estigui sospesant provocar.

1 http://www.elmundo.es/cataluna/2017/09/27/59caa9cb468aeb18248b465a.html

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*