Un dia per a l’1-O i el que més em preocupa a hores d’ara ja no és el que passarà diumenge, sinó el que passarà després. No sé si hi haurà una intervenció massiva de la policia (¿mossos? ¿Guàrdia Civil? ¿Policía Nacional?) per requisar urnes o si des de Madrid es permetrà la votació amb el supòsit que ja no té cap mena de credibilitat. En qualsevol cas, diumenge a la nit l’independentisme farà un discurs triomfalista sense pal·liatius, amb moltes referències a al “poble de Catalunya” (que és el que haurà anat a votar, evidentment).
El que més m’espanta és que, enardit per aquesta retòrica victoriosa, Puigdemont vulgui fer una volta més de rosca a la situació i declarar la independència. He llegit que una jugada així restaria suports a l’independentisme, perquè espantaria molts moderats. Pot ser, però també pot ser que Puigdemont compti amb una resposta desproporcionada (o proporcionada?) de l’Estat que li serveixi, un cop més, per aglutinar al voltant del seu projecte l’independentisme més acovardit o reticent. En qualsevol cas, seria el pitjor final possible pel procés. No crec que arribés a generar violència als carrers, però la tensió social seria molt palpable: un degoteig constant de petits frecs entre ciutadans, un continu mossegar-se la llengua en públic, en família, amb els amics; un desfilar constantment davant pintades reivindicatives camí de la feina. Com si visquéssim en un país en conflicte. O potser és que estaríem ja vivint en un país en conflicte. No vull ni pensar-ho.