1 d’octubre de 2017

No sabia molt bé com començar aquesta entrada. He escrit diversos inicis, uns de tristesa, altres de preocupació, o de ràbia, o de cansament per tot el que ha passat en els dies que han desembocat en aquest terrible 1-O. Però a aquestes hores molts articulistes ja han expressat sentiments similars i molt millor del que podria fer-ho jo.

Així que començaré amb un missatge de sorpresa. De sorpresa indignada, en aquest cas: com pot el govern Rajoy haver-ho fet tan malament? Com pot haver gestionat tan malament no només aquesta jornada, sinó totes les que han portat a la d’avui? No aconsegueixo entendre què esperava el ministre Zoido ordenant la vergonyosa càrrega policial d’aquest matí contra unes dotzenes de col·legis electorals repartits per la geografia catalana. Espantar els votants? Pretendre que, en l’últim minut, l’Estat reaccionava? L’únic que ha aconseguit són escenes de repressió que han enfonsat la imatge del Govern central, que han estat portada per tot Europa i que han proporcionat una valuosíssima munició a l’imaginari independentista. Més enllà dels problemes de funcionament del referèndum, les imatges dels votants ferits (465 segons el Govern) serà el que quedarà d’aquest 1-O, en què l’independentisme ha estat el vencedor moral absolut.

Durant molt de temps s’ha dit que el PP és el millor aliat de l’independentisme a Catalunya i és totalment cert. Estic segur que amb un govern d’un altre color mai hauríem arribat a un 1-O (o, almenys, a un com el d’avui). Per això em pregunto una i altra vegada: realment el govern d’Espanya està tan mal assessorat com sembla? És que el que es cou a Catalunya no arriba fins a Madrid? Mentre l’independentisme creixia i acumulava forces sense parar, el senyor Rajoy semblava estar mirant les musaranyes, desentenent-se del problema fins a un extrem tan alarmant que jo mateix vaig arribar a pensar si, en realitat, no hi hauria algun pla secret, alguna estratègia que expliqués tanta aparent inacció. M’equivocava: no hi havia cap pla secret, no hi havia cap pla. Devot de la divina providència, Rajoy simplement ha confiat que el problema es solucionés màgicament, per ell mateix.

 

Per descomptat, he de felicitar l’independentisme per la seva habilitat i la seva tenacitat. Ahir vaig dir que la nit d’avui estaria marcada pel triomfalisme (no era difícil de preveure) però, més enllà de les xifres, tinc la sensació que Puigdemont ha guanyat el pols polític a Rajoy. I em fa por que, per molt discutibles que siguin els números que ens vengui aquesta nit, se senti ja invencible i es plantegi declarar la famosa independència unilateral: el botó nuclear de l’independentisme.

Recordo que fa tan sols uns mesos Rajoy va declarar en una entrevista que el procés no li preocupava ni dues hores a la setmana. Bé, em sembla que ara li deu estar preocupant una mica més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*