4 d’octubre de 2017

Fa un parell de dies, en el gimnàs on vaig per les tardes, una noia estrangera em va preguntar si creia que hi hauria una guerra a Catalunya. Aquesta pregunta, feta mig seriosament mig en broma, crec que resumeix bé l’atmosfera que es respira aquí aquests dies.

Quan vaig començar aquest blog fa unes setmanes, vaig insistir diverses vegades en que, al meu voltant, tot estava tranquil. La gent anava a la seva. Pràcticament ningú esmentava la independència, ni el referèndum, i ningú no veia cap revolució en l’horitzó. He estat testimoni al·lucinat de com, en poques setmanes, la situació social i política s’ha degradat en una espiral d’acció-reacció inversemblant, que ha arrossegat a molts milers de persones.

Aquests dies sóc molt conscient de la rapidesa amb què poden canviar moltes coses. Fa dies que rebo emails de coneguts de l’estranger, alarmats pel que senten als informatius. La meva mare, amb qui gairebé mai havia parlat de política, m’envia ara whatsapps plens de preocupació. A la nit sento cassolades i crits. Surto de casa al matí i el barri està ple de pintades independentistes. Llegeixo avui que CaixaBank ha donat instruccions als seus empleats per tranquil·litzar els clients. Hi ha una tensa aprensió en l’ambient, en les converses que sento pel carrer. Una persona amb qui sempre havia parlat en castellà de sobte s’ha començat a dirigir a mi en català: una badada? Un acte conscient de lleialtat lingüística, potser? Un ja no sap què pensar.

Ahir el Rei va aparèixer per televisió demanant sense evasives que es talli la deslleialtat de la Generalitat, la qual cosa s’ha interpretat a Madrid com la llum verda per suspendre l’autonomia. Avui està prevista una al·locució de Puigdemont des de la cantonada contrària del ring. Convençut que ha nascut per protagonitzar aquest moment, segur que no tractarà d’asserenar ningú.

Recordo haver llegit fa anys una sèrie d’entrevistes a persones que van viure la Guerra Civil. Em va sorprendre que moltes coincidissin en una cosa: els semblava impossible que pogués esclatar una guerra a Espanya. Veien com la situació social es deteriorava però es resistien a creure que en la societat en què vivien pogués passar una cosa així: era inversemblant, impensable, la cosa no estava tan malament. I fa un parell de dies, em pregunten si crec que hi haurà una guerra.

Doncs, no crec que hi hagi d’haver una guerra. És inversemblant, impensable. No crec que estiguem tots tan bojos, ni que l’Europa del segle XXI es quedés callada, ni que hi hagi una correlació de forces que ho permeti. Però, hi haurà conflicte? Porta Catalunya camí de convertir-se en una “regió en conflicte“, com aquestes de les que sentim parlar a la tele i que sempre ens han semblat tan llunyanes? Es convertiran el xoc continu i la violència de baixa intensitat a la nostra normalitat quotidiana? Em alarma que hi hagi tanta gent disposada a que sigui així, que sembla desitjar-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*