9 d’octubre de 2017

Veurem demà una línia gruixuda separant Espanya de Catalunya a Google Maps? La llargament esperada declaració d’independència ja és aquí. La fi del procés. El botó nuclear. Després d’uns dies de relativa calma, demà ens enfrontem a la nova data clau en aquesta traca final.

Aprofito aquestes darreres hores per reflexionar. Aquesta última setmana l’independentisme s’ha quedat sense molts dels suports polítics i econòmics amb els quals creia comptar i ha perdut iniciativa. L’ambient s’ha relaxat, la qual cosa és molt d’agrair. A poc a poc tots hem anat tornant a la nostra rutina diària. Em preocupa que d’aquí a 24 hores Catalunya pugui ser un país independent? No massa. Em preocupa més que es reprodueixi la tensió social que hem viscut aquestes dues últimes setmanes. Em preocupa que demà a aquestes hores les cassolades estiguin tornant a sonar. Escoltar consignes a crits pel carrer, veure policies detenint gent. Em preocupa més tornar a ficar-me al llit amb el nus a l’estómac que em va impedir dormir la nit de l’1-O.

Aquesta nit mateix, a menys de 24 hores de la transcendental declaració d’independència, no he sentit ni una cassolada al meu barri. Ni he vist una sola pintada al·lusiva al respecte. Això és bon senyal, suposo. Tinc l’esperança que demà Puigdemont declari una independència simbòlica, diferida o reversible: un invent retòric per acontentar els seus sense llançar (ni llançar-nos, a tots) pel precipici. Però fins i tot si Puigdemont decidís prémer el botó nuclear i proclamar demà la República Catalana, la resposta, tant del govern de Rajoy com de les institucions europees, seria tan clara i contundent que no crec que ningú arribés a sentir que realment ha arribat a trepitjar Ítaca .

Estic més tranquil que la nit abans de l’1-O. És això un bon senyal? En 24 hores parlem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*