17 d’octubre de 2017

Dimarts passat vaig acabar seguint en directe la compareixença de Puigdemont a casa dels meus pares. No pensava veure-la, però en visitar-los tenien la tele posada i m’hi vaig quedar: al cap i a la fi, es tractava d’un esdeveniment històric.

Unes hores després, marxava més relaxat del que havia entrat: no hi hauria independència, segurament no hauria 155 (com a mínim de manera immediata) i podríem respirar tranquils durant una temporada. Un parell de dies després me n’anava a Londres aprofitant el pont del 12 d’octubre.

De tornada, m’he trobat que la incipient distensió se’n pot anar en orris amb la detenció i trasllat a presó ahir dels líders de l’ANC i de Òmium (coneguts per aquí com “els Jordis”). Una decisió que em sembla excessiva però que ha pres una jutgessa fent ús de la independència que li atorga la separació de poders, encara que molts (el Govern inclòs) hagin volgut veure-hi la mà negra de Rajoy. Sincerament, no sé què pot guanyar a hores d’ara Rajoy amb una jugada així: fer por a l’independentisme? Provocar algun tipus de reacció social que justifiqui l’ocupació del 155 en breu? Crec que li interessa molt més allargar la situació de distensió i deixar que es calmin una mica les aigües.

No obstant això, no em preocupa que Puigdemont tiri pel dret i declari la independència. Si no ho va fer dimarts va ser perquè sabia que no té suports per tirar endavant una jugada així i aquest fet no ha canviat en una setmana.

El que ara temo és que les mobilitzacions anunciades per a aquesta tarda es puguin prolongar i provocar una nova onada d’agitació social, com la que ens va tocar viure a la setmana anterior a l’1-O. Els mecanismes habituals s’han posat en marxa: ahir a la nit la cassolada va ressonar amb força al meu barri, he rebut durant el dia d’avui mitja dotzena d’emails d’origen institucional, sindical i acadèmic solidaritzant-se amb els Jordis, aquesta mateixa tarda hi ha una gran manifestació convocada al centre de Barcelona, la CUP ja ha començat a parlar de vagues. I estic segur que els grups de whatsapp (pertanyo a pocs i gairebé inactius) bullen amb eslògans i consignes. La meva esperança és que, amb l’objectiu últim de la DUI en un horitzó inabastable, l’agitació social no arribi a les perilloses cotes pre-revolucionàries d’unes setmanes enrere.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*