25 d’octubre de 2017

Tercera oportunitat aquest mes per declarar la independència de Catalunya. No es va fer a les 48 hores posteriors a l’1-O, no es va fer el 10-O però podria fer-se el proper divendres. Novament, hi haurà una congregació independentista a prop del Parlament, encara que no sé si amb el mateix entusiasme que fa quinze dies. Tornaran els pagesos lleidatans a recórrer 150 quilòmetres amb els seus tractors fins a Barcelona? Es noliejarà el mateix número d’autocars? Aquests dies no noto l’efervescència que va provocar la convocatòria anterior, ni rebut tants whatsapps al respecte.

Com vaig dir en entrades anteriors, tinc el convenciment que els líders independentistes saben que han perdut l’aposta: en cas contrari haguessin declarat la independència sense més poc després de l’1-O. La manca de suports es va fer tan evident que no es van atrevir a completar el procés de secessió. Però, de tota manera, la inquietud hi és. Sempre hi ha la possibilitat que Puigdemont decideixi cometre una última bogeria i passar a la Història com el president que va proclamar la independència de Catalunya el 27 d’octubre de 2017. Una proclamació probablement inútil políticament però desastrosa en tots els altres aspectes. Com diu avui Màrius Carol, director de La Vanguardia, «un desastre social, econòmic i polític que condicionarà la resta de les nostres vides».

L’alternativa que branden els moderats és la convocatòria d’eleccions autonòmiques. I aquesta convocatòria ha passat a convertir-se en un sinònim de derrota de l’independentisme. Jo no acabo de compartir aquesta idea: no acabo de veure què s’aconsegueix convocant eleccions més enllà de guanyar unes setmanes de relativa calma. Si les eleccions es celebressin i guanyés l’independentisme, no tornaríem a estar en el mateix punt? Suposo que a Madrid es considera que, un cop assumida la seva derrota, l’independentisme ho tindrà molt més difícil per tornar a aixecar el cap: hi haurà desmobilització de les bases, frustració entre els seus dirigents, res tornarà a ser igual. Jo no ho veig tan clar. Una nova victòria (encara que sigui en escons) de l’independentisme seria interpretada com un nou referèndum guanyat, un d’aquests «el poble de Catalunya està amb nosaltres» que tant els agrada utilitzar.

Llavors, quina és la solució? Aplicar l’article 155 de la Constitució fins al final, amb totes les conseqüències? Em pregunto si el resultat no serà l’equivalent invers a una declaració d’independència: una part important de la ciutadania pot negar-se a reconèixer a les noves autoritats, la qual cosa pot desembocar en un conflicte social prolongat i molt més agre del que hem viscut fins ara. Potser, en un nou joc de mans, Puigdemont declararà la independència i convocarà eleccions simultàniament. La millor solució o la pitjor? Un amic es preguntava fa poc si Catalunya anava camí de convertir-se en una nova Euskadi dels anys del plom. «Un desastre social, econòmic i polític que condicionarà la resta de les nostres vides».