26 d’octubre de 2017

Iñaki Gabilondo arrencava la seva videobloc aquest matí confessant, amb un to ominós, que estem veient en directe com succeeixen les grans catàstrofes que marquen la història dels països. Aquestes catàstrofes sobre les quals un llegeix en els llibres d’Història o que veu en documentals per La 2. Estem tenint en terrible honor d’assistir en primera fila, amb els ulls al·lucinats, a la descomposició de la política i la societat de Catalunya. Tots hem vist (uns amb cara de no creure’ns-ho, d’altres amb absoluta complaença) com l’indepedentisme anava inflamant el seu discurs mes rere mes, any rere any, fins a perdre la realitat de vista perquè l’únic que comptava ja eren els seus objectius. També hem vist amb alarma com el Govern d’Espanya reaccionava amb una malaptesa i una lentitud exasperants mentre això succeïa. Polítics lil·liputencs enfrontats a un problema colossal, ha dit Gabilondo.

Durant unes quantes hores, aquesta tarda, he cregut que es podia evitar la catàstrofe. Com moltíssims altres catalans, he respirat alleujat quan Puigdemont ha anunciat la convocatòria d’eleccions per al 20 de desembre. «Ja està», he pensat. «Hem patit però en el darrer moment s’ha arribat a una solució». Malauradament, unes hores després hem despertat tots d’aquell breu somni, de nou en la boja realitat de la Catalunya d’octubre del 2017.

Aquests dies he recordat un article que vaig llegir fa uns tres anys. La redactora era una jurista que parlava sobre les conseqüències del recurs a l’article 155 i concloïa que la seva aplicació, de produir-se, seria «un fracàs per a tots». Aquests dies he pensat diverses vegades en l’inimaginable que semblava llavors el que estem vivint avui. Som una democràcia, estem a la Unió Europea, vivim en una societat del benestar. Ningú està tan boig per posar tot això en risc, vaig pensar fa tres anys: caldria ser un autèntic dement o un il·luminat. I, a més, quants estarien disposats a seguir a algú amb un discurs prebèl·lic d’aquest tipus? Molt pocs, perquè vivim en una societat de gent assenyada. Això és el que pensava quan vaig llegir aquell article.

Amb tot, encara tinc l’esperança que una espurna de seny broti en les ments de Rajoy i de Puigdemont i demà s’avorti de tragèdia in extremis. Que no es declari la independència ni s’apliqui el 155. Acabo d’escoltar les unes declaracions de Sergi Pàmies a la Sexta, que deia que Puigdemont ha de portar tres dies sense dormir i que una persona que porta tres dies sense dormir no està per declarar independències. Una mica d’humor en l’instant abans del xoc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*