Em pregunto si els meus fills em creuran quan els expliqui el que va passar a Catalunya entre l’última setmana d’octubre i la primera de novembre del 2017, perquè fins i tot a mi em costa creure-m’ho. En deu dies hi ha hagut lloc per a una declaració d’independència, una suspensió de l’autonomia, una convocatòria electoral, la fugida d’un ex president de la Generalitat a l’estranger i l’ingrés a la presó de la meitat dels ex consellers. Hi ha qui pugui donar més? Semblaria l’argument d’una comèdia boja si no fos perquè ho hem viscut tots en persona. L’article de Rubén Amón a El País d’avui (enllaç) resumeix perfectament aquests dies frenètics, sens dubte els més convulsos que he viscut.
I jo ja no sé què afegir-hi, llevat que, per a mi, el moment clau d’aquesta ruleta d’accions i reaccions no va ser la declaració d’independència, ni l’aplicació de l’article 155: va ser el moment en què la jutge Lamela va ordenar la presó preventiva per a la meitat dels ex consellers. La precària tranquil·litat que havia seguit a l’aplicació del 155 (no hi va haver accions de resistència ressenyables) es va acabar en aquell instant. Entenc que a algú que s’ha saltat la llei amb tant desvergonyiment com el Govern de Puigdemont no se li pot enviar a casa amb una simple admonició, però la presó preventiva em sembla, social i políticament, una mesura contraproduent: l’independentisme, desorientat i dividit des de la declaració d’independència interruptus, ha trobat en aquesta mesura un nou incentiu per aglomerar-se i protestar als carrers. Els partits independentistes ja no hauran d’explicar la seva inoperància ni justificar les mitges veritats amb què han disfressat el seu relat fins avui: el discurs contra “la repressió de l’Estat espanyol” ho taparà tot i els donarà l’oportunitat de canviar de tema cada vegada que algú els posi contra les cordes. M’he arribat a preguntar si en el fons el fiscal Maza és independentista, perquè la seva petició de presó preventiva ha estat l’oxigen que més necessitava l’independentisme en aquests moments.
Així que comprovo amb tristesa com la normalitat ha quedat nou viciada pel gegantí monstre en què s’ha convertit la realitat catalana en aquestes últimes setmanes: de nou les converses en què prefereixo no participar per prudència, de nou un barri empaperat amb cartells reivindicatius, una vaga patriòtica pel proper dia 8 (a la que els meus pares m’han recomanat participar “per no ficar-me en embolics”), els actes de la proclamada “Setmana de la Llibertat” (i si no participes és que estàs en contra de la llibertat, tu mateix) i, en general, la vella i coneguda sensació de divisió i crispació en l’ambient.
Quant més durarà tot això? Fins a les eleccions del 21-D? Més enllà?