Potser vaig molt errat, però no crec que la independència hagi d’arribar a partir de l’1-O. El passat 4 de juliol, el President Puigdemont va explicar en roda de premsa que, “en cas de guanyar el sí” en el referèndum de l’1-O, declararia la independència de Catalunya en tan sols 48 hores1. He de dir que em va sorprendre l’atreviment de l’afirmació, perquè fins aleshores el Govern de la Generalitat havia estat molt cautelós sobre aquest tema2. I també em va cridar l’atenció la forçada equidistància de la frase, perquè tenint en compte que la majoria de votants del “no” es quedaria a casa, “en cas de guanyar el sí” sona més a mordacitat que a altra cosa.
Però l’important de la declaració de Puigdemont és que situa Catalunya a penes nou setmanes de la independència. Penseu en això: nou setmanes. Això no és res. Són tres capbussades a la platja i tornar a posar el peu a la feina. Nou setmanes significa que aquesta tardor haurem de travessar un pas fronterer per anar a una reunió de treball a Madrid o al poble dels avis a Andalusia; que enguany va ser l’últim que vam pagar impostos a l’Agència Tributària i vam menjar el raïm amb les campanes de la Puerta del Sol; que els nostres alumnes començaran l’any escolar en un país i l’acabaran en un altre; que en qüestió de setmanes podríem estar fora de la Unió Europea, i que l’espanyol aviat podria deixar de ser una llengua oficial en el nostre territori; que ben aviat la vida dels catalans es regularà per lleis completament diferents de les actuals (i encara desconegudes). Entre moltes altres coses que passaran en nou setmanes. Transcendental, oi? Probablement el xoc més important que ha sofert la societat catalana en els últims 300 anys, si no tota la seva història.
Però, llavors, per què ningú no en parla?
Jo visc a Barcelona, i aquí no s’escolta a ningú parlar de la (imminent) independència. Ni a casa, ni a la feina, ni en el transport públic, ni a la fleca, ni al mercat, ni al gimnàs, ni enlloc. Els mitjans de comunicació en parlen constantment, però pel carrer no se sent a ningú parlar del tema, ni a favor ni en contra. No recordo quan va ser l’última vegada que vaig sentir una conversa sobre la independència en un lloc públic. I per què passa això? Per què ningú parla d’un assumpte tan absolutament crucial, que ens afectarà a tots per a la resta de les nostres vides?
Perquè, en el fons, ningú s’acaba de creure que la independència hagi d’arribar en deu setmanes. Segons una recent enquesta de La Vanguardia, només un 11.9% dels catalans creu que el procés acabarà amb una declaració d’independencia3. Una xifra tan escandalosament baixa (encara sense descartar que pugui estar cuinada) dóna una idea de la poca confiança que els propis independentistes de base tenen en els plans secessionistes de la Generalitat. No crec que la independència arribi a partir de l’1-O. Senzillament, perquè la majoria dels catalans (independentistes inclosos) no ho creuen possible.
1 https://www.efe.com/efe/espana/politica/la-ley-de-referendum-preve-declarar-independencia-antes-48-horas-si-ganase-el/10002-3315805
2 http://www.lavanguardia.com/politica/20170522/422805024847/govern-junts-pel-si-desmientes-independencia-dui-inmediata-referendum.html
3 http://www.lavanguardia.com/politica/20170702/423834402373/el-54-de-los-catalanes-esta-dispuesto-a-participar-en-una-consulta-unilateral.html