Vaig passar aquest 11 de setembre fora de Barcelona, en un hotel de platja amb la família. Tant l’hotel com la localitat eren principalment turístics i, com un pot imaginar-se, la simbologia independentista era inexistent fins i tot en un 11-S d’alt voltatge com el de 2017.
No va ser fins la tornada cap a Barcelona quan, cap a les tres de la tarda, vam començar a veure cotxes amb estelades per l’autopista. Això va fer que sortís el tema de l’1-O a la conversa. Ningú en la meva família propera és independentista, i tots vam coincidir en l’atipament que ens produïa l’acumulació d’anys de procés, la dialèctica del qual ofega la vida política i social de Catalunya i tenyeix qualsevol debat (sobre el que sigui) amb els colors del sobiranisme. Suposo que els unionistes en som especialment sensibles, i en el nostre ambient és freqüent sentir parlar sobre “els pesats de la independència”.
Respecte a l’1-O, un familiar es queixava de la inconcreció entorn de la celebració del referèndum: assegurava que votaria NO si es fes un referèndum totalment legal i acordat, però no tenia gens clar si el “referèndum Puigdemont” es faria, si seria realment legal o si seria un simulacre, si el vot valdria per a alguna cosa o al final seria tot una nova manifestació reivindicativa sobiranista. Tot això l’omplia de dubtes sobre si tindria sentit votar podent fer-ho. Per una feina així haig de felicitar la maquinària mediàtica del Govern: que algú bàsicament apolític es plantegi la celebració del referèndum és realment un èxit de comunicació. No és fàcil haver fet arribar aquesta sensació de fets consumats fins a les llars ideològicament més hostils o en què ningú sol interessar-se per la política.
Per la meva banda, jo vaig deixar clar que no aniré a votar. Naturalment, la meva posició seria molt diferent en el cas d’un referèndum legal (cosa impossible governant el PP, és clar). No obstant això, en l’actual context d’un referèndum “en rebel·lia”, no votar em sembla una manera de dir NO molt més simbòlica que introduir la papereta a l’urna. El meu raonament és que votar NO simplement ajudarà a legitimar l’independentisme, fent augmentar la participació d’un referèndum ideat, organitzat i gestionat en exclusiva per un dels dos bàndols. No votant, en canvi, vull reflexar meva disconformitat sobre com s’han fet les coses.
Arribats a Barcelona, he hagut d’agafar dos autobusos per evitar passar pel centre i m’he topat amb un bon nombre d’independentistes camí de la manifestació, a vegades saludant-entre ells pel carrer amb aquesta electritzant fraternitat que dóna saber-se compartint un (nou) moment històric. Res a objectar: estic segur que eren essencialment bona gent. M’hagués agradat que fossin molts menys (no vull enganyar ningú), però és el seu dia i tenen dret a organitzar tantes jornades històriques com vulguin, si senten que han de fer-se sentir. Perquè, al final, em sembla que d’això anirà l’1-O: de fer-se sentir. I tant de bo algú els escolti i puguem encarrilar per fi els famosos trens xocants de la metàfora Arturmasiana.
En arribar a casa vaig posar una rentadora i vaig decidir no posar les notícies fins al dia següent.