L’horrorós atemptat de dijous passat al centre de Barcelona ha fet desaparèixer el procés del focus mediàtic, ara centrat gairebé en exclusiva a la investigació dels fets i les seves seqüeles. A més, i per fortuna per a tots, a ningú (a ningú amb un mínim de pes polític, em refereixo) se li ha acudit vincular l’atac terrorista amb el secessionisme, ni per bé ni per mal. A la manifestació del “No tinc por” de divendres passat no es va veure ni una estelada. No obstant això, aquesta sensació d’unitat, almenys en l’àmbit polític, no crec que duri. Passades les rèpliques de l’impacte, les agendes polítiques tornaran a imposar-se, perquè estan ja massa escalfades com per senzillament deixar-les refredar. Encara que terrible, l’atemptat del 17-A no ha estat més que una distorsió imprevista en un guió on les línies generals estan sòlidament tramades des de fa mesos, i del qual depèn la sort dels principals actors polítics d’Espanya i Catalunya. I això és massa important perquè un atemptat ho pugui canviar.