abans de l’1-O

20 de setembre de 2017

Concentració davant la consellería d’Economia (foto: La Vanguardia).

En aquest blog he incidit diverses vegades en el fet que, amb l’1-O gairebé a sobre, pràcticament ningú no parlava del referèndum pel carrer, en el meu entorn, en la meva vida quotidiana. Això ho associava a l’escàs impacte que la crida a votar estava tenint entre la ciutadania que no simpatitza particularment amb l’independentisme. A l’entrada anterior deia que, per primera vegada, ahir vaig sentir algú parlar de l’1-O pel carrer, camí de la feina.

La velocitat meteòrica a la qual se succeeixen els esdeveniments ha fet canviar això, no sé si momentàniament o no. El registre aquest matí de diverses conselleries i la detenció d’alguns càrrecs de la Generalitat ha provocat per primera vegada comentaris de perplexitat entre els meus companys de treball (del tipus “què fort el que està passant”), cosa que realment indica l’enorme impacte mediàtic de l’actuació de la Guàrdia Civil.

D’una banda, penso que si hi ha proves que els detinguts han vulnerat les lleis cal actuar. Però, de l’altra, penso que si els que se salten les lleis són tants i representen a una part rellevant de la societat, el que hi ha és un problema de fons no només legal sinó polític que s’ha deixat enquistar. Aquestes detencions han estat ordenades per una jutge de Barcelona i vull suposar que tenen una base jurídica molt justificada. Atemorir no és el treball de les forces de seguretat ni és una estratègia intel·ligent (ni digna) per part de cap institució democràtica. Les ordres del jutge podien haver-se obeït d’una manera molt més discreta, sense la desfilada d’uniformes que no fan altra cosa que nodrir de provocació.

Si fa uns dies esmentava aquí l’escassa visibilitat (a Barcelona) de campanya del SÍ, que ha passat aquest matí suposa la millor campanya que els independentistes podrien tenir. No tinc cap dubte que sabran explotar-la al màxim (el President Puigdemont ja ha declarat que “aquesta agressió està fora d’ampara legal”¹, probablement sense adonar-se de la seva pròpia ironia). Potser des de Madrid les coses es vegin diferents i alguns celebrin la demostració de força tan llargament esperada, però com unionista català m’inquieta que el que ha passat avui només serveixi, al final, perquè l’independentisme guanyi suports.

Sincerament, esperava arribar a l’1-O enmig d’un gran estrèpit mediàtic però amb tranquil·litat al carrer. Avui havia quedat per dinar a la plaça Urquinaona, a prop d’una de les seus registrades, i les sirenes dels cotxes patrulla anant i venint i el brunzit incessant dels helicòpters atorgaven una proximitat al conflicte que m’han deixat molt inquiet.

1 http://www.ara.cat/politica/Guardia-Civil-departament-dEconomia-Generalitat_0_1873012787.html

Un indepe al bus

Aquest matí, a dotze dies de l’1-O, he escoltat per primera vegada al carrer una conversa sobre el referèndum. Bé, de fet no era una conversa: era una mena de monòleg d’un senyor gran a l’autobús (el V13 concretament). Era un home ben vestit que s’adreçava a un parell d’estudiants adolescents a les que evidentment no coneixia. Jo estava assegut a la part de darrere i m’arribaven retalls de la conversa quan l’home alçava la veu. Li he sentit dir que “els invasors espanyols tenien una caserna on ara hi ha la Universitat Pompeu Fabra”; animava a “portar l’adhesiu amb el CAT a les matrícula”; i assegurava que “d’aquí l’1 d’octubre hi haurà cacau”. Després la conversa/monòleg ha derivat cap al terrorisme islàmic i l’ancià ha defensat amb vehemència l’aplicació de la pena de mort en casos de terrorisme.

No pretenc que aquest personatge representi l’independentisme ni res de semblant: era simplement un iaio excèntric com els que hi ha en totes les ciutats i pobles, sempre disposats a entombar el seu tema favorit. Simplement m’ha sorprès sentir, per primera vegada, a algú parlant de l’1-O al bus, ja que un esperaria que a dotze dies per al (teòric) referèndum el tema estigués molt més present en les converses de la gent.

11S: estelades i rentadora

Pòster promocional de l’11S amb un recull de la simbologia de manifestacions anteriors.

Vaig passar aquest 11 de setembre fora de Barcelona, en un hotel de platja amb la família. Tant l’hotel com la localitat eren principalment turístics i, com un pot imaginar-se, la simbologia independentista era inexistent fins i tot en un 11-S d’alt voltatge com el de 2017.

No va ser fins la tornada cap a Barcelona quan, cap a les tres de la tarda, vam començar a veure cotxes amb estelades per l’autopista. Això va fer que sortís el tema de l’1-O a la conversa. Ningú en la meva família propera és independentista, i tots vam coincidir en l’atipament que ens produïa l’acumulació d’anys de procés, la dialèctica del qual ofega la vida política i social de Catalunya i tenyeix qualsevol debat (sobre el que sigui) amb els colors del sobiranisme. Suposo que els unionistes en som especialment sensibles, i en el nostre ambient és freqüent sentir parlar sobre “els pesats de la independència”.

Respecte a l’1-O, un familiar es queixava de la inconcreció entorn de la celebració del referèndum: assegurava que votaria NO si es fes un referèndum totalment legal i acordat, però no tenia gens clar si el “referèndum Puigdemont” es faria, si seria realment legal o si seria un simulacre, si el vot valdria per a alguna cosa o al final seria tot una nova manifestació reivindicativa sobiranista. Tot això l’omplia de dubtes sobre si tindria sentit votar podent fer-ho. Per una feina així haig de felicitar la maquinària mediàtica del Govern: que algú bàsicament apolític es plantegi la celebració del referèndum és realment un èxit de comunicació. No és fàcil haver fet arribar aquesta sensació de fets consumats fins a les llars ideològicament més hostils o en què ningú sol interessar-se per la política.

Per la meva banda, jo vaig deixar clar que no aniré a votar. Naturalment, la meva posició seria molt diferent en el cas d’un referèndum legal (cosa impossible governant el PP, és clar). No obstant això, en l’actual context d’un referèndum “en rebel·lia”, no votar em sembla una manera de dir NO molt més simbòlica que introduir la papereta a l’urna. El meu raonament és que votar NO simplement ajudarà a legitimar l’independentisme, fent augmentar la participació d’un referèndum ideat, organitzat i gestionat en exclusiva per un dels dos bàndols. No votant, en canvi, vull reflexar meva disconformitat sobre com s’han fet les coses.

Arribats a Barcelona, he hagut d’agafar dos autobusos per evitar passar pel centre i m’he topat amb un bon nombre d’independentistes camí de la manifestació, a vegades saludant-entre ells pel carrer amb aquesta electritzant fraternitat que dóna saber-se compartint un (nou) moment històric. Res a objectar: estic segur que eren essencialment bona gent. M’hagués agradat que fossin molts menys (no vull enganyar ningú), però és el seu dia i tenen dret a organitzar tantes jornades històriques com vulguin, si senten que han de fer-se sentir. Perquè, al final, em sembla que d’això anirà l’1-O: de fer-se sentir. I tant de bo algú els escolti i puguem encarrilar per fi els famosos trens xocants de la metàfora Arturmasiana.

En arribar a casa vaig posar una rentadora i vaig decidir no posar les notícies fins al dia següent.

El món ens mira

L’aprovació de la Llei del Referèndum el passat dimecres (i, l’endemà, la de Transitoriedad Jurídica) ha suposat l’impacte inicial del xoc del trens. Quina sensació tinc a hores d’ara? Doncs que, malgrat que els independentistes han imposat la seva superioritat en escons, la victòria no ha estat tan lluïda com pretenien. No tinc la sensació d’haver viscut un moment històric, sinó un dia d’esgotadora bronca al Parlament, amb els dos bàndols recorrent a tot tipus de martingales parlamentàries per accelerar el procés d’aprovació (els independentistes) o per retardar-lo (els no independentistes). La votació final de la Llei del Referèndum, ja de matinada i en un Parlament mig buit, va requerir el cant d’Els Segadors per part de l’independentisme per donar una mica de presència històrica a una jornada caòtica. Segurament no va ser el que ningú esperava per a un dia tan transcendent, la qual cosa no deixa de resultar sorprenent tenint en compte que “El món ens mira”.

Comença el xoc

Doncs ha arribat el dia: avui comença el tan ajornat xoc de trens: un xoc a càmera lenta que durarà unes quantes setmanes i que sens dubte es guanyarà un lloc en els llibres d’Història. Mentre escric això, i seguint el guió previst, els grups independentistes han demanat una alteració de l’ordre del dia al Parlament per introduir la votació de la Llei del Referèndum: del minut zero del xoc. A més, en un gir no previst pel guió, la presidenta del Parlament ha fet coincidir la votació amb una petició de recusació de tots els membres del Tribunal Constitucional, un fet inaudit en la història d’aquest organisme i que pretén, naturalment, bloquejar o retardar la decisió del tribunal (tot i que, paradoxalment, suposi la seva legitimació per part dels que argumenten a favor de la desobediència i el desacatament).

Ens esperen tres setmanes plenes de tensió política, declaracions enceses, manifestacions multitudinàries, girs inesperats i molts, molts cops d’efecte destinats a descol·locar l’adversari. Què pensarem d’”els fets de setembre del 2017″ quan llegim sobre ells en els llibres d’Història? Sota quines llum els retratarà la posteritat?

Teories i rumors (iii)

Avui El Confidencial ha publicat una entrevista amb un ministre no identificat del govern Rajoy¹. Quan l’entrevistat és una veu anònima les reserves són inevitables, però com que en aquest blog pretenc col·leccionar les teories i rumors que circulen sobre l’1-O, m’agradaria esmentar la que ofereix el misteriós ministre: afirma témer un últim acte de força dels independentistes just abans de l’1-O, amb el que buscarien extremar la resposta del Govern. Com a exemples, posa una acampada massiva a la plaça de Catalunya de Barcelona o l’ocupació del Parlament.

No descarto una acampada a la plaça de Catalunya, però a no em sembla molt probable una maniobra com la d’ocupar el Parlament. No per falta de ganes o organització de l’independentisme, sinó perquè una de les obsessions del Govern és que el referèndum es pugui celebrar en condicions “normals” i “homologables internacionalment”², i una acció d’aquest tipus distorsionaria la imatge de normalitat que es pretén transmetre.

Una altra cosa seria, és clar si el Govern impedís la celebració del referèndum d’una manera infranquejable per a l’independentisme. Per a aquest cas segur que hi ha ja preparades accions de protesta molt mediàtiques i pensades per vorejar la rebel·lia, almenys en aparença.

1 https://blogs.elconfidencial.com/espana/mientras-tanto/2017-08-31/confesiones-cataluna-independencia-parlament-choque-de-trenes-garcia-margallo-gobierno-inhabilitacion-burguesia-catalana-ciu_1436308/

2 http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/munte-es-imprescindible-que-el-referendum-sigui-vinculant-homologable-a-ulls-de-la-comunitat-internacional/video/5622347/

Súbdits

Preguntat pel referèndum de l’1-O, Jordi Turull (conseller de Presidència i portaveu del Govern de la Generalitat) va dir ahir en roda de premsa: “El determinant és que els ciutadans de Catalunya l’u d’octubre acudeixin a les urnes i es comportin com a ciutadans i no com a súbdits “. I va afegir: “La gent és demòcrata, la gent no voldrà quedar-se a casa com uns súbdits”¹.

No hi ha molt més que afegir. No recordo que mai abans s’hagi titllat de poc demòcrata i de “súbdit” (que suposo que per a Turull és una cosa molt lletja) als que, per les raons que sigui, trien exercir el seu dret a l’abstenció. Ni que se’ls pugui considerar menys ciutadan per això. ¿Declaracions com aquestes atreauran més gent als (hipotètics) col·legis electorals de l’1-O? Diria que més aviat al contrari. Crec que l’únic que fan es aprofundir en la divisió social que ja es palpa a Catalunya, en la qual uns són els lliures i demòcrates i els altres som els esbirros d’un règim totalitari.

Si tant preocupa la participació als organitzadors del referèndum de l’1-O, una solució podria ser instaurar el vot obligatori: encara hi són a temps, és perfectament democràtic i donaria a l’abstenció molt més valor.

1 https://www.elconfidencial.com/espana/cataluna/2017-08-29/turull-subditos-catalanes-abtenerse-referendum_1435425/

Teories i rumors (i)

La majoria de consulats a Barcelona estan allotjats en pisos, com el d’Estonia a avinguda Diagonal (foto: Google Maps).

Amb el tren del procés encarrilat ja cap a una col·lisió final d’aires èpics, les teories i rumors sobre què passarà augmenten en intensitat i gosadia. Alguns resulten tan pintorescos que no em puc estar d’anar ressenyant-los en aquesta nova secció del blog.

Començaré per un rumor recent, llançat a l’arena mediàtica per Jordi Manyà de l’ANC, que sembla tret d’una novel·la d’espies de John LeCarré: resulta que les 8000 urnes necessàries per al referèndum estan ja comprades i custodiades en l’ambaixada d’un país que simpatitza amb la independència. Una bona jugada de Puigdemont, ja que, sent una ambaixada territori del país que representa, la policia espanyola no podrà entrar a requisar-les sense provocar un greu incident internacional.

El fet que Manyà digués “ambaixada” em fa pensar que, o bé la Generalitat ha tingut la sang freda d’emmagatzemar les urnes a Madrid o bé ha confós “ambaixada” i “consolat” (o bé pretén que se li giri feina a l’Estat obligant-lo a acordonar totes les ambaixades i consolats estrangers la vigília de l’1-O, a Madrid i Barcelona). Ara bé, jo em pregunto: quin volum ocupen 8000 urnes? Basant-me en les urnes que hi ha a la venda per internet, he calculat que totes deuen ocupar uns 700 m3. Tenint en compte que un habitatge normal de 60m2 disposa d’uns 180m3 de volum (totalment buit i sense parets divisòries), la Generalitat ha hagut de demanar ajut a una ambaixada / consolat amb un soterrani ben espaiós.

Amb tot, em sembla un rumor de primera, molt novel·lesc i dels que donaran color a la literatura futura sobre els fets d’octubre del 2017.

1 http://www.eltriangle.eu/es/notices/2017/08/las-urnas-estan-escondidas-en-un-consulado-asegura-un-dirigente-de-la-anc-8560.php