20 de setembre de 2017

Concentració davant la consellería d’Economia (foto: La Vanguardia).

En aquest blog he incidit diverses vegades en el fet que, amb l’1-O gairebé a sobre, pràcticament ningú no parlava del referèndum pel carrer, en el meu entorn, en la meva vida quotidiana. Això ho associava a l’escàs impacte que la crida a votar estava tenint entre la ciutadania que no simpatitza particularment amb l’independentisme. A l’entrada anterior deia que, per primera vegada, ahir vaig sentir algú parlar de l’1-O pel carrer, camí de la feina.

La velocitat meteòrica a la qual se succeeixen els esdeveniments ha fet canviar això, no sé si momentàniament o no. El registre aquest matí de diverses conselleries i la detenció d’alguns càrrecs de la Generalitat ha provocat per primera vegada comentaris de perplexitat entre els meus companys de treball (del tipus “què fort el que està passant”), cosa que realment indica l’enorme impacte mediàtic de l’actuació de la Guàrdia Civil.

D’una banda, penso que si hi ha proves que els detinguts han vulnerat les lleis cal actuar. Però, de l’altra, penso que si els que se salten les lleis són tants i representen a una part rellevant de la societat, el que hi ha és un problema de fons no només legal sinó polític que s’ha deixat enquistar. Aquestes detencions han estat ordenades per una jutge de Barcelona i vull suposar que tenen una base jurídica molt justificada. Atemorir no és el treball de les forces de seguretat ni és una estratègia intel·ligent (ni digna) per part de cap institució democràtica. Les ordres del jutge podien haver-se obeït d’una manera molt més discreta, sense la desfilada d’uniformes que no fan altra cosa que nodrir de provocació.

Si fa uns dies esmentava aquí l’escassa visibilitat (a Barcelona) de campanya del SÍ, que ha passat aquest matí suposa la millor campanya que els independentistes podrien tenir. No tinc cap dubte que sabran explotar-la al màxim (el President Puigdemont ja ha declarat que “aquesta agressió està fora d’ampara legal”1, probablement sense adonar-se de la seva pròpia ironia). Potser des de Madrid les coses es vegin diferents i alguns celebrin la demostració de força tan llargament esperada, però com unionista català m’inquieta que el que ha passat avui només serveixi, al final, perquè l’independentisme guanyi suports.

Sincerament, esperava arribar a l’1-O enmig d’un gran estrèpit mediàtic però amb tranquil·litat al carrer. Avui havia quedat per dinar a la plaça Urquinaona, a prop d’una de les seus registrades, i les sirenes dels cotxes patrulla anant i venint i el brunzit incessant dels helicòpters atorgaven una proximitat al conflicte que m’han deixat molt inquiet.

1 http://www.ara.cat/politica/Guardia-Civil-departament-dEconomia-Generalitat_0_1873012787.html

Un indepe al bus

Aquest matí, a dotze dies de l’1-O, he escoltat per primera vegada al carrer una conversa sobre el referèndum. Bé, de fet no era una conversa: era una mena de monòleg d’un senyor gran a l’autobús (el V13 concretament). Era un home ben vestit que s’adreçava a un parell d’estudiants adolescents a les que evidentment no coneixia. Jo estava assegut a la part de darrere i m’arribaven retalls de la conversa quan l’home alçava la veu. Li he sentit dir que “els invasors espanyols tenien una caserna on ara hi ha la Universitat Pompeu Fabra”; animava a “portar l’adhesiu amb el CAT a les matrícula”; i assegurava que “d’aquí l’1 d’octubre hi haurà cacau”. Després la conversa/monòleg ha derivat cap al terrorisme islàmic i l’ancià ha defensat amb vehemència l’aplicació de la pena de mort en casos de terrorisme.

No pretenc que aquest personatge representi l’independentisme ni res de semblant: era simplement un iaio excèntric com els que hi ha en totes les ciutats i pobles, sempre disposats a entombar el seu tema favorit. Simplement m’ha sorprès sentir, per primera vegada, a algú parlant de l’1-O al bus, ja que un esperaria que a dotze dies per al (teòric) referèndum el tema estigués molt més present en les converses de la gent.

Ciutadà Turull

El portaveu del Govern, Jordi Turull, avui mateix, sobre les accions del Govern contra l’1-O: “Al final, prohibiran ser català”1. No sé si cal afegir res més. Turull és la mateixa persona que va insinuar fa uns dies que els que pensàvem no votar l’1-O érem “súbdits”, poc demòcrates i qüestionables ciutadans2.

1 http://www.lavanguardia.com/politica/20170913/431264206122/juez-obliga-cerrar-web-oficial-referendum-1o.html
2 http://www.lavanguardia.com/politica/20160421/401266090163/turull-acusa-a-rajoy-de-tratar-a-los-catalanes-como-subditos.html

El món ens mira

L’aprovació de la Llei del Referèndum el passat dimecres (i, l’endemà, la de Transitoriedad Jurídica) ha suposat l’impacte inicial del xoc del trens. Quina sensació tinc a hores d’ara? Doncs que, malgrat que els independentistes han imposat la seva superioritat en escons, la victòria no ha estat tan lluïda com pretenien. No tinc la sensació d’haver viscut un moment històric, sinó un dia d’esgotadora bronca al Parlament, amb els dos bàndols recorrent a tot tipus de martingales parlamentàries per accelerar el procés d’aprovació (els independentistes) o per retardar-lo (els no independentistes). La votació final de la Llei del Referèndum, ja de matinada i en un Parlament mig buit, va requerir el cant d’Els Segadors per part de l’independentisme per donar una mica de presència històrica a una jornada caòtica. Segurament no va ser el que ningú esperava per a un dia tan transcendent, la qual cosa no deixa de resultar sorprenent tenint en compte que “El món ens mira”.

Comença el xoc

Doncs ha arribat el dia: avui comença el tan ajornat xoc de trens: un xoc a càmera lenta que durarà unes quantes setmanes i que sens dubte es guanyarà un lloc en els llibres d’Història. Mentre escric això, i seguint el guió previst, els grups independentistes han demanat una alteració de l’ordre del dia al Parlament per introduir la votació de la Llei del Referèndum: del minut zero del xoc. A més, en un gir no previst pel guió, la presidenta del Parlament ha fet coincidir la votació amb una petició de recusació de tots els membres del Tribunal Constitucional, un fet inaudit en la història d’aquest organisme i que pretén, naturalment, bloquejar o retardar la decisió del tribunal (tot i que, paradoxalment, suposi la seva legitimació per part dels que argumenten a favor de la desobediència i el desacatament).

Ens esperen tres setmanes plenes de tensió política, declaracions enceses, manifestacions multitudinàries, girs inesperats i molts, molts cops d’efecte destinats a descol·locar l’adversari. Què pensarem d’”els fets de setembre del 2017″ quan llegim sobre ells en els llibres d’Història? Sota quines llum els retratarà la posteritat?