20 de setembre de 2017

Concentració davant la consellería d’Economia (foto: La Vanguardia).

En aquest blog he incidit diverses vegades en el fet que, amb l’1-O gairebé a sobre, pràcticament ningú no parlava del referèndum pel carrer, en el meu entorn, en la meva vida quotidiana. Això ho associava a l’escàs impacte que la crida a votar estava tenint entre la ciutadania que no simpatitza particularment amb l’independentisme. A l’entrada anterior deia que, per primera vegada, ahir vaig sentir algú parlar de l’1-O pel carrer, camí de la feina.

La velocitat meteòrica a la qual se succeeixen els esdeveniments ha fet canviar això, no sé si momentàniament o no. El registre aquest matí de diverses conselleries i la detenció d’alguns càrrecs de la Generalitat ha provocat per primera vegada comentaris de perplexitat entre els meus companys de treball (del tipus “què fort el que està passant”), cosa que realment indica l’enorme impacte mediàtic de l’actuació de la Guàrdia Civil.

D’una banda, penso que si hi ha proves que els detinguts han vulnerat les lleis cal actuar. Però, de l’altra, penso que si els que se salten les lleis són tants i representen a una part rellevant de la societat, el que hi ha és un problema de fons no només legal sinó polític que s’ha deixat enquistar. Aquestes detencions han estat ordenades per una jutge de Barcelona i vull suposar que tenen una base jurídica molt justificada. Atemorir no és el treball de les forces de seguretat ni és una estratègia intel·ligent (ni digna) per part de cap institució democràtica. Les ordres del jutge podien haver-se obeït d’una manera molt més discreta, sense la desfilada d’uniformes que no fan altra cosa que nodrir de provocació.

Si fa uns dies esmentava aquí l’escassa visibilitat (a Barcelona) de campanya del SÍ, que ha passat aquest matí suposa la millor campanya que els independentistes podrien tenir. No tinc cap dubte que sabran explotar-la al màxim (el President Puigdemont ja ha declarat que “aquesta agressió està fora d’ampara legal”1, probablement sense adonar-se de la seva pròpia ironia). Potser des de Madrid les coses es vegin diferents i alguns celebrin la demostració de força tan llargament esperada, però com unionista català m’inquieta que el que ha passat avui només serveixi, al final, perquè l’independentisme guanyi suports.

Sincerament, esperava arribar a l’1-O enmig d’un gran estrèpit mediàtic però amb tranquil·litat al carrer. Avui havia quedat per dinar a la plaça Urquinaona, a prop d’una de les seus registrades, i les sirenes dels cotxes patrulla anant i venint i el brunzit incessant dels helicòpters atorgaven una proximitat al conflicte que m’han deixat molt inquiet.

1 http://www.ara.cat/politica/Guardia-Civil-departament-dEconomia-Generalitat_0_1873012787.html

Comença el xoc

Doncs ha arribat el dia: avui comença el tan ajornat xoc de trens: un xoc a càmera lenta que durarà unes quantes setmanes i que sens dubte es guanyarà un lloc en els llibres d’Història. Mentre escric això, i seguint el guió previst, els grups independentistes han demanat una alteració de l’ordre del dia al Parlament per introduir la votació de la Llei del Referèndum: del minut zero del xoc. A més, en un gir no previst pel guió, la presidenta del Parlament ha fet coincidir la votació amb una petició de recusació de tots els membres del Tribunal Constitucional, un fet inaudit en la història d’aquest organisme i que pretén, naturalment, bloquejar o retardar la decisió del tribunal (tot i que, paradoxalment, suposi la seva legitimació per part dels que argumenten a favor de la desobediència i el desacatament).

Ens esperen tres setmanes plenes de tensió política, declaracions enceses, manifestacions multitudinàries, girs inesperats i molts, molts cops d’efecte destinats a descol·locar l’adversari. Què pensarem d’”els fets de setembre del 2017″ quan llegim sobre ells en els llibres d’Història? Sota quines llum els retratarà la posteritat?

Súbdits

Jordi Turull (foto: EFE).

Preguntat pel referèndum de l’1-O, Jordi Turull (conseller de Presidència i portaveu del Govern de la Generalitat) va dir ahir en roda de premsa: “El determinant és que els ciutadans de Catalunya l’u d’octubre acudeixin a les urnes i es comportin com a ciutadans i no com a súbdits “. I va afegir: “La gent és demòcrata, la gent no voldrà quedar-se a casa com uns súbdits”1.

No hi ha molt més que afegir. No recordo que mai abans s’hagi titllat de poc demòcrata i de “súbdit” (que suposo que per a Turull és una cosa molt lletja) als que, per les raons que sigui, trien exercir el seu dret a l’abstenció. Ni que se’ls pugui considerar menys ciutadan per això. ¿Declaracions com aquestes atreauran més gent als (hipotètics) col·legis electorals de l’1-O? Diria que més aviat al contrari. Crec que l’únic que fan es aprofundir en la divisió social que ja es palpa a Catalunya, en la qual uns són els lliures i demòcrates i els altres som els esbirros d’un règim totalitari.

Si tant preocupa la participació als organitzadors del referèndum de l’1-O, una solució podria ser instaurar el vot obligatori: encara hi són a temps, és perfectament democràtic i donaria a l’abstenció molt més valor.

1 https://www.elconfidencial.com/espana/cataluna/2017-08-29/turull-subditos-catalanes-abtenerse-referendum_1435425/

Desconnectant

La CUP compta els segons que queden fins a la fi del procés (imatge: El Nacional).

Ja tenim la Llei de Desconnexió presentada al Parlament. Presentada, no aprovada. Presentada amb roda de premsa, molta publicitat i presència en les xarxes perquè a ningú se li escapi que el Govern se sent lluitador i va a per totes. Amb molt de soroll mediàtic, en definitiva, perquè ningú no s’aturi a pensar que, fins ara, ningú al Govern ha signat res legalment comprometedor. Recordem que, en un ja llunyà 9 de novembre de 2015, els partits independentistes van aprovar una “declaració solemne” al Parlament que deia: “Com a dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent, reitera que aquest Parlament i el procés de desconnexió democràtica no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, a qui considera deslegitimat i sense competència”. I des de llavors s’han acatat les sentències dels tribunals “espanyols” quan ha tocat fer-ho.

Sense anar més lluny, la Llei de Desconnexió havia de ser presentada el passat 16 d’agost, i no ho va ser arran de de la suspensió per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de la reforma del reglament que havia d’haver servit per aprovar-la. ¿La resposta del Govern no hauria d’haver estat, en lògica coherència, desobeir aquest tribunal de filiació espanyola? Doncs no: van començar els dubtes i es va decidir postergar la presentació de la Llei fins a veure com es podia vehicular sense desobeir obertament el tribunal.

No obstant això, a un mes de l’1-O, això haurà de canviar. Com va dir la CUP fa poc, “l’1-O s’acaba el procés”1: estem arribant a la frontera que els propis independentistes s’han imposat, la data gravada en pedra que el Govern ja no pot renegociar amb les seves bases. El president haurà d’estampar en breu la seva signatura en la Llei de Desconnexió per poder convocar el referèndum. Diuen que això passarà el proper dimecres 6 de setembre, a les portes de la Diada, i per descomptat significarà un canvi en la dinàmica del procés: el Tribunal Constitucional suspendrà aquesta llei poc després (des de l’independentisme s’espera que sigui abans de la Diada , per capitalitzar la indignació) i, aquest cop, el Govern haurà de triar. Opció u: acatar la suspensió, el que deixaria perplexes a les seves bases: ¿acatar a un tribunal de l’autoritat del qual ens acabem de “desconnectar”? No seria la primera vegada que passa, però la contradicció mai havia estat tan flagrant. Opció dos: desacatar la suspensió i continuar endavant amb el referèndum, entrant ja directament en la il·legalitat i obligant molts ciutadans catalans (funcionaris o no) a triar bàndol: o obeeixen al Govern o obeeixen al Tribunal Constitucional.

El meu pronòstic? Que la CUP i ERC pressionaran al màxim perquè s’aposti per la via de la desobediència. Al PDECAT, en canvi, hi haurà molts més dubtes: al cap i a la fi, ells són els que tenen més a perdre si les coses es torcen. La meva sensació, a un mes vista, és que al final s’optarà per una solució tipus 9N: un referèndum a mitges, sense les conseqüències que el farien constitutiu d’un delicte seriós però amb l’entitat justa per acontentar les bases independentistes (amb moltes explicacions, això sí, que assenyalarien a l’Estat espanyol com el responsable de tot). Haurem arribat al final del Procés, com augura la CUP? No, en absolut. El 2-O simplement començarà la segona fase.

1 http://www.lavanguardia.com/politica/20170823/43749502587/cup-proces-desobediencia-estado-diada-1o.html

Minut i resultat (i)

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell (foto: La Vanguardia)

A 45 dies per a l’1-O (i a uns quants més per declarar la independència), el Govern Rajoy ha desestimat l’ús de l’article 155 de la Constitució (la intervenció de l’autonomia) com a mitjà per impedir la celebració de l’1-O “per raons temporals i polítiques”. La veritat és que es veia a venir, ja que l’aplicació pràctica d’aquest article hagués requerit un complexíssim encaix jurídic-legal per salvar els terminis1. L’endemà d’aquestes declaracions, l’ANC i Òmnium Cultural han començat a escalfar als seus seguidors de cara al 11-S i han demanat al Govern que s’atreveixi a revelar la seva estratègia per aturar el referèndum2, exigència que no deixa de ser curiosa tenint en compte el secretisme que caracteritza l’estratègia del bàndol independentista.

S’han acabat les vacances per als parlamentaris de Catalunya sense la inclusió de la Llei del Referèndum en l’ordre del dia del Parlament. Després de la suspensió pel Tribunal Constitucional de la reforma del reglament del Parlament que hagués permès la seva aprovació exprés (per mitjà d’una lectura única), hi ha un cert desconcert en l’independentisme sobre com procedir sense desobeir obertament al Tribunal (la qual cosa es contradiu d’una manera palmària amb el discurs de la desobediència i el desacatament que venim sentint des del 9-N).

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha declarat que “Hem estat notificats i ara només esperem que la rebin les 14 taules dels Parlaments autonòmics i la taula del Congrés que també tenen el procediment de lectura única”3, obviant intencionadament que aquest procediment es reserva per a la tramitació de lleis molt més senzilles. El mateix reglament del Congrés diu en el seu article 150: “Quan la naturalesa del projecte o proposició de llei presa en consideració ho aconsellin o la simplicitat de formulació ho permeti”. Utilitzar aquest procediment per tramitar lleis de la complexitat (i l’impacte social) de la Llei del Referèndum o la de Transitorietat Jurídica és forçar la interpretació del reglament fins a un extrem aberrant, a més de ser un menyspreu a més de la meitat dels catalans (representats per l’oposició, a la qual la lectura única retalla substancialment els seus drets). Que els abanderats de la transparència i la qualitat democràtica recorrin a una argúcia com aquesta per aprovar les lleis que els interessen em sembla una decisió clarament presa des de la desesperació, i estic segur que més d’un polític del bàndol independentista està lluny de sentir-se còmode amb aquesta estratègia.

1 http://www.catalunyapress.es/texto-diario/mostrar/786298/pp-no-aplicara-catalunya-articulo-155-constitucion
2 http://www.lavanguardia.com/politica/20170816/43592854821/entidades-soberanistas-1o.html
3 http://www.lavanguardia.com/politica/20170816/43593254054/tsjc-notifica-forcadell-suspension-reforma-reglamento-parlament.html