30 de setembre de 2017

Un dia per a l’1-O i el que més em preocupa a hores d’ara ja no és el que passarà diumenge, sinó el que passarà després. No sé si hi haurà una intervenció massiva de la policia (¿mossos? ¿Guàrdia Civil? ¿Policía Nacional?) per requisar urnes o si des de Madrid es permetrà la votació amb el supòsit que ja no té cap mena de credibilitat. En qualsevol cas, diumenge a la nit l’independentisme farà un discurs triomfalista sense pal·liatius, amb moltes referències a al “poble de Catalunya” (que és el que haurà anat a votar, evidentment).

El que més m’espanta és que, enardit per aquesta retòrica victoriosa, Puigdemont vulgui fer una volta més de rosca a la situació i declarar la independència. He llegit que una jugada així restaria suports a l’independentisme, perquè espantaria molts moderats. Pot ser, però també pot ser que Puigdemont compti amb una resposta desproporcionada (o proporcionada?) de l’Estat que li serveixi, un cop més, per aglutinar al voltant del seu projecte l’independentisme més acovardit o reticent. En qualsevol cas, seria el pitjor final possible pel procés. No crec que arribés a generar violència als carrers, però la tensió social seria molt palpable: un degoteig constant de petits frecs entre ciutadans, un continu mossegar-se la llengua en públic, en família, amb els amics; un desfilar constantment davant pintades reivindicatives camí de la feina. Com si visquéssim en un país en conflicte. O potser és que estaríem ja vivint en un país en conflicte. No vull ni pensar-ho.

29 de setembre de 2017

Aquests dies veig cartells i lones amb missatges de Democràcia! per tot Barcelona. M’inquieta com ha calat entre la gent l’associació entre independentisme i democràcia. Típic de l’estratègia independentista de comunicar-se mitjançant eslògans, alguns intenten negar aquesta associació amb el mantra de Això no va d’independència, va de democràcia. És això cert? És molt fàcil de comprovar: només cal anar a una de les manifestacions suposadament organitzades a favor de la democràcia i comprovar que estan plenes d’estelades (el símbol de l’independentisme) i com els càntics d’independència són constants. Això va o no va d’independència?

27 de setembre de 2017

Estem a quatre dies de l’1-O (“el dia de l’explosió nuclear”, feia broma un amic fa poc). La mobilització social sorgida arran de les detencions de dimecres passat s’ha anat esllanguint, afortunadament. I dic afortunadament perquè l’ambient de tensió social que es va viure durant aquells dies a Barcelona va ser molt desagradable. Sens dubte van ser els dies de més enfrontament que he viscut. Amics de l’estranger m’escrivien preocupats pels “disturbis” que assolaven Barcelona. Fins i tot la meva mare, a qui no interessa molt política, em va enviar alguns whatsapps preocupada per la situació.

Avui, els balcons continuen engalanats amb més estelades que de costum (moltes d’elles acabades de comprar). Però les cassolades (que dimecres van ser ensordidores al meu barri) ja són gairebé inaudibles. M’alegro que l’1-O s’aproximi en un ambient de relativa calma. Sincerament, vaig creure que a dia d’avui el carrer estaria molt pitjor.

Que l’enorme mobilització de fa una setmana hagi perdut pressió tan ràpidament em dóna esperança. També em dóna esperança que l’organització de referèndum estigui recorrent a subterfugis cada vegada més inversemblants: avui he llegit a El Mundo que la policia sospita que les urnes s’estan distribuint en camions d’una empresa de congelats1 (no sé si serà veritat, però l’independentisme sempre ha estat molt imaginatiu). També he llegit que les notificacions als membres de les meses electorals s’han fet de forma gairebé clandestina, carta en mà i sense cap tipus de certificat ni justificant. Tot això em dóna esperança. Esperança de què? Doncs de que, superat el zenit de l’1-O, pugui arribar algun tipus de calma més o menys estable que faciliti la desactivació de l’espoleta atòmica. Que uns reconeguin que el seu referèndum no té cap tipus de validesa més enllà de l’expressió de protesta i que els altres deixin d’ignorar el creixement del sentiment independentista com si no fos el seu problema.

L’únic que em fa por és que Puigdemont decideixi posar-se en pla Kin Jong-un i ens sorprengui declarant la independència a la brava, potser el 6 d’octubre per emular Companys. Aquí ja entraríem en una situació molt perillosa que espero que ningú estigui sospesant provocar.

1 http://www.elmundo.es/cataluna/2017/09/27/59caa9cb468aeb18248b465a.html

21 de setembre de 2017

Ahir vaig llegir en un diari (no recordo en quin) que ningú podia sorprendre’s que la setmana prèvia a l’1-O fos de màxima tensió. I és veritat: la manifestació d’ahir hauria acabat passant, d’una manera o altra, un d’aquests dies. Segueixo pensant que la manera d’actuar de la Guàrdia Civil va ser massa provocadora (suposo que obeint ordres), però alhora estic segur que tots els involucrats en el referèndum ja havien planejat apujar la temperatura al màxim en els propers dies. Els registres i les detencions han estat la millor excusa que podien tenir.

Avui han continuat les rèpliques «al carrer», és a dir, en la vida diària, la meva vida diària: alguna conversa al gimnàs, un parell de nois amb l’estelada a manera de capa passejant pel centre, una noia amb la samarreta de la Via Catalana a l’autobús. No hauria de sorprendre, cert, encara que potser el que sento sigui més aviat inquietud. Fins ara el xoc de trens era cosa dels mitjans i d’alguna manifestació localitzada. Ara la protesta és a tocar, a uns metres de mi, m’arriba en forma d’emails, sobrevola el meu cap en forma d’helicòpter dels Mossos. Avui l’editorial de La Vanguardia demanava serenitat, la qual cosa tampoc tranquil·litza. Des d’ahir he llegit diverses vegades que “la protesta ha pres el carrer” i frases semblants: doncs bé, el carrer és divers i imprevisible, de vegades impulsiu. L’independentisme ja no podrà tornar a dir que en les seves manifestacions “mai s’ha trencat ni un vidre”, com diu des de fa anys1,2:


Creuo els dits per recordar algun dia aquests dies com una anècdota aventurera en una societat poc acostumada a treure el cap a aquesta mena d’aventures.

1 https://cronicaglobal.elespanol.com/politica/pujol-si-nos-hemos-hecho-independentistas-es-para-que-cataluna-siga-siendo-un-pais_7596_102.html
2 http://www.europapress.es/catalunya/noticia-govern-destaca-manifestacion-independentista-fue-masiva-ejemplar-20170912140626.html

Tretze dies

A tretze dies per al referèndum de l’1-O, els mitjans treuen fum. Llegeixo els titulars d’avui d’El Periódico, secció d’Opinió: La lluita final1, Degenerant2, Histèria3, Derrota4. Des del dia 6 no es parla d’altra cosa en els mitjans catalans.

Però el carrer està sorprenentment tranquil: amb la retirada per part de TMB de la publicitat del referèndum del metro i l’autobús5, no sembla haver enlloc ni un sol cartell ni banderola sobre l’1-O (descomptant els que penja la gent a els balcons a títol particular). Suposo que l’absència de campanya del NO, l’amenaça d’accions judicials i el fet que diguem setmanes de campanya extraoficial han aconsellat limitar la despesa en publicitat. A més, a hores d’ara ningú (que jo sàpiga) ha rebut encara informació sobre les localització de les meses electorals, i va sonant el rumor que caldrà portar la papereta impresa de casa.

A tretze dies per a l’1-O, la meva sensació és que hi ha cada vegada més soroll de fons però el referèndum com a acte jurídicament vinculant es desvirtua. Em pregunto com és que el President Puigdemont no ha actuat legalment contra els alcaldes que s’han negat a oferir locals municipals pel referèndum, com és que no hi ha sancions previstes per als ciutadans que es neguin a ser presidents o vocals de les meses electorals. Això és el que es faria en qualsevol procés electoral normal i l’absència d’accions en aquest sentit em fa sospitar que el Govern és conscient de la seva falta de capacitat operativa.

Aquest setembre ens està deixant titulars que mai vaig creure que llegiria. Però, tot i l’excepcionalitat de la situació, a tretze dies per a l’hora zero creia que l’ambient estaria més crispat socialment. M’alegro que no ho estigui i espero que continua així malgrat que molts intentaran que la temperatura segueixi pujant.

1 http://www.elperiodico.com/es/opinion/20170917/la-lucha-final-6292022
2 http://www.elperiodico.com/es/opinion/20170917/degenerando-6291754
3 http://www.elperiodico.com/es/opinion/20170917/dos-miradas-histeria-6291859
4 http://www.elperiodico.com/es/opinion/20170917/derrota-por-fonalleras-6291006
5 http://www.elperiodico.com/es/politica/20170918/tmb-retira-publicidad-referendum-autobuses-metro-6293260

Imposar el relat

En política els noms canvien molt més ràpidament que els conceptes que defineixen. Per exemple, en l’entorn del procés s’ha posat de moda el terme “imposar un relat” per referir-se a l’anàlisi d’algun fet des d’una perspectiva sempre favorable als interessos de la seva ideologia. Per descomptat, això no és una invenció dels estrategs independentistes: és allò de “en les eleccions sempre guanyem” que hem vist tantes vegades. L’actualitat ens dóna constants exemples del seu ús, ja sigui en la premsa, televisió o xarxes socials (un dels meus favorits és quan el primer ministre grec Alexis Tsipras va transformar la seva dimissió de 2015 en un acte de “retorn de la sobirania al poble”).

Deia fa uns dies que em va sorprendre gratament l’esforç mediàtic i institucional per deslligar l’atemptat del 17-A del procés d’independència. No obstant això, després de l’impacte inicial la dinàmica del procés s’ha imposat una altra vegada i tothom ha començat a treure’n profit: l’eficàcia de la policia i resposta institucional després que l’atac ha servit als mitjans unionistes per aprofundir en els conceptes d’unitat contra el terror que, en el context actual, ens porten a pensar fàcilment en la unitat d’Espanya. En el costat independentista, alguns han arribat a veure en aquesta eficàcia una clara aposta per la independència: Catalunya ha demostrat que pot funcionar perfectament com un Estat; les institucions catalanes i les seves forces de seguretat no tenen res a envejar a les de qualsevol estat europeu; la premsa estrangera va parlar de “Catalan police” i no d’”Spanish police”, etc.1-4. Cadascú intenta “imposar el seu relat” davant els altres, convèncer la gent que el seu equip ha guanyat la partida i, si és possible, aconseguir que la seva interpretació prevalgui en els mitjans de comunicació i les xarxes socials.

Fem ara un exercici: imaginem per un moment que la resposta de les institucions catalanes a l’atac hagués estat insatisfactòria, i que hagués rebut una allau de crítiques. Què hauria passat? Quin hauria estat l’anàlisi? S’hagués entonat el mea culpa amb la mateixa celeritat amb què s’han penjat les medalles? La meva sensació és que no. Els mitjans de comunicació unionistes haguessin lligat implícitament aquesta inoperància al turbulent procés de “desconnexió” promogut per l’independentisme, insistint en la inapel·lable necessitat de reconstruir la unitat institucional. I els creadors d’opinió de la independència s’haurien afanyat a transformar aquestes crítiques en un relat de suport a la independència: les institucions catalanes han estat incapaces d’actuar correctament perquè no reben suficient suport des de l’Estat espanyol; Espanya ignora i amaga informació als Mossos; aquí tenim una raó més perquè Catalunya talli amb Espanya, etc.

Per descomptat que mai ho sabrem, però tinc la convicció que les conclusions haurien estat exactament les mateixes en tots dos casos: així és com funciona l’estratègia de l’”imposar un relat”, que és tan antiga com la mateixa política. Aquí tothom diu que guanyarà, com si en el 17-A hi hagués alguna cosa a guanyar.

1 http://www.vilaweb.cat/noticies/la-paradoxa-informativa-la-geografia-el-nostre-compromis-els-mossos-i-el-dia-que-vam-actuar-com-un-estat-opinio-pere-cardus-rambla-barcelona-cambrils-atemptat-catalunya/
2 http://www.diaridegirona.cat/opinio/2017/08/20/mossos-estructura-destat/862966.html
3 http://elmon.cat/opinio/23926/un-vell-estat-a-remolc-dun-nou-estat
4 http://www.naciodigital.cat/opinio/16026/se/va/estat/arriba/altre

Unionista amb un altre nom

Foto: mapa de Barcelona el 2012, dividida en zones unionistes (vermell) i independentistes (blaves), creat per Marc Belzunces.

Sóc unionista. Per a qui no ho sàpiga, unionista és el terme que fan servir els mitjans independentistes de Catalunya per referir-se als que no som independentistes. És una paraula bastant recent: segons sembla, una de les seves primeres aparicions va ser l’any 2009, en què un informe del Cercle d’Estudis Sobiranistes classificava tres tipologies de catalans: independentistes, unionistes i indecisos1.

Fins l’aparició dels unionistes, existia una certa inconcreció en els mitjans independentistes a l’hora de com anomenar les persones i partits del bàndol contrari. Unes vegades els anomenaven directament així: no independentistes, encara que suposo que qualificar a un grup simplement com la negació del seu contrari no tenia entitat. També s’havia fet servir constitucionalistes (sobretot aplicat a partits polítics), que sona massa a fred terme jurídic. I també es van usar federalistes i autonomistes, paraules que a mi em sonen estranyes aplicades fora del món de la política de partits. M’imagino que unionista, lluny de ser un terme ideal, era prou nou, breu i clar per fer la seva funció sense resultar connotat.

Sembla, però, que fins i tot un terme tan esforçadament neutral com aquest comença a estar sota sospita. No fa gaire, la sectorial de psicòlegs independentistes de l’ANC va fer circular un informe on qüestionaven el seu ús (i al qual em vaig referir ja en una entrada anterior)2. Sent un préstec de l’anglès unionist, és un terme que trobaven massa lligat al conflicte de l’Ulster. Desaconsellaven el seu ús perquè tenia una càrrega negativa que podia espantar els indecisos i afectar la imatge pacífica de la qual l’independentisme ha fet bandera. Recomanaven alternatives com immobilista o dependentista.

A part que no crec que aquesta proposta arribi a quallar (com a mínim fora del seu blog)3, recordo llegir la notícia i preguntar-me si, amb l’ús, aquestes dues paraules no acabarien adquirint també un matís ofensiu, negatiu o despectiu. Els unionistes no fem servir aquesta paraula per referir-nos a nosaltres mateixos. Només els independentistes ens diuen unionistes: és un terme que únicament ha quallat entre l’independentisme, i en particular en la política i els mitjans de comunicació. Rarament un polític del PSC, del PP, de Ciutadans o (algun) de Podem/CSQEP es referirà a si mateix com unionista: triarà “no independentista” la majoria de les vegades.

Per això em pregunto: per què no ha pogut l’independentisme trobar una expressió que designi als seus contraris i que sigui acceptada per tots dos bàndols, com ho és, precisament, independentista?

1 https://www.elcritic.cat/blogs/rogerpala/2017/06/26/contra-el-concepte-unionista/
2 http://www.lavanguardia.com/politica/20170626/423699477059/informe-anc-moderar-lenguaje-dependentistas.html

3 http://psicolegs.assemblea.cat/blog/

Indecisos?


Com a part de l’estratègia per intentar normalitzar al màxim el referèndum de l’1-O, els partits i entitats independentistes tenen previst començar en les properes setmanes una campanya per “persuadir els indecisos” de votar sí1,2. De fet, fins i tot sembla que han decidit iniciar la precampanya a l’aeroport del Prat, distribuint entre els passatgers pamflets que vinculen la vaga del personal de l’empresa Eulen amb un nou greuge del govern de Madrid contra Catalunya3 (o potser volen dir-nos que la vaga és cosa espanyola, que quedarà abolida després de la independència? Faig broma, per suposat: si us plau que no se m’fengui ningú).

Llegint aquestes notícies, no puc evitar preguntar-me: es pot encara parlar d’indecisos en aquest punt del procés? Després d’anys de campanyes, concentracions, manifestacions, declaracions, performances, etc., hi ha gent encara indecisa sobre la independència? Francament, em resulta difícil de creure. En temps del llunyà 9N, el dret a decidir era encara una novetat i hi havia marge per al dubte. Arribats a aquest punt, la meva sensació és que les cartes s’han repartit ja fa temps i que qui no està a favor de la independència és que hi està contra (encara que no ho digui en veu alta).

1 http://www.ara.cat/politica/LANC-comencara-campanya-referendum-aglutinar_0_1844215634.html
2 http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1199596-es-important-ara-convencer-els-indecisos.html
3 https://www.elconfidencial.com/espana/madrid/2017-08-07/anc-folletos-independencia-el-prat-conflicto_1426203/

Espontàniament

Llegint sobre l’informe distribuït fa uns dies per la sectorial de psicòlegs de la ANC1, m’ha cridat molt l’atenció que recomanin “una mobilització que, de forma espontània, sorgeixi el dia en què el Parlament aprovi la llei de transitorietat jurídica i convoqui el referèndum”. I per això proposa “una reacció exultant de tota la població i en tot el territori (petards, campanes, botzines dels cotxes, xiulets, etc.)”.

La societat catalana no ha estat mai gaire espontània, però anem malament si l’ANC ha de persuadir els seus perquè surtin al carrer “espontàniament” i teatralitzin una sorollosa manifestació de suport a la independència.

1 http://www.lavanguardia.com/politica/20170626/423699477059/informe-anc-moderar-lenguaje-dependentistas.html

La revolta dels somriures?

Fa cinc anys, el procés independentista va arrencar amb la idea que havia de ser La revolta dels somriures: una protesta ferma però pacífica que en uns mesos (o un parell d’anys, com a molt) desembocaria en una festiva proclamació d’independència, recolzada per una immensa majoria de catalans als quals s’hauria convençut amb irrefutables arguments socio-econòmic-culturals.

Cinc anys després, hem passat d’aquelles somriures a haver de escoltar al President Puigdemont declarant: “Fem por, i més que en farem” 1. Els somriures van acabar-se fa temps: suposo que és difícil continuar somrient mentre la pressió creix sense vàlvula d’escapament fora (i dins) del teu govern. El que queda ara són els rictus, el secretisme, els escarafalls i una desassossegant sensació de col·lisió imminent en la qual tots dos bàndols intentaran fer-se el màxim de mal possible.

Valentí Puig va dir fa poc a La Vanguardia que no li estranyaria que, per pujar encara més la temperatura, a partir de setembre la Generalitat optés per un “llenguatge paramilitar” 2. Tant de bo m’equivoqui, però em  sembla que això forma part del pla de govern Puigdemont. No em sorprendria que en les setmanes prèvies a l’1-O el llenguatge de l’independentisme institucional adoptés un to encara més insurreccional, amb apel·lacions cada vegada més explícites a la desobediència i amenaces velades sobre l’ús dels Mossos com a garants del referèndum. Una de les estratègies de Puigdemont és provocar al màxim Rajoy amb l’esperança que perdi els nervis i ordeni alguna mesura de força que permeti a l’independentisme presentar-se al món (i als catalans no independentistes) com a víctima de l’antidemocràtica opressió espanyola. Perquè, en el fons, el pla d’Puigdemont no és fer un referèndum: és que no li permetin fer-lo i, si pot ser, de la manera més violenta i traumàtica possible.

1 https://elpais.com/ccaa/2017/07/01/catalunya/1498903688_117845.html
2 https://politica.elpais.com/politica/2017/07/23/actualidad/1500819773_840654.html