Avui El Confidencial ha publicat una entrevista amb un ministre no identificat del govern Rajoy1. Quan l’entrevistat és una veu anònima les reserves són inevitables, però com que en aquest blog pretenc col·leccionar les teories i rumors que circulen sobre l’1-O, m’agradaria esmentar la que ofereix el misteriós ministre: afirma témer un últim acte de força dels independentistes just abans de l’1-O, amb el que buscarien extremar la resposta del Govern. Com a exemples, posa una acampada massiva a la plaça de Catalunya de Barcelona o l’ocupació del Parlament.
No descarto una acampada a la plaça de Catalunya, però a no em sembla molt probable una maniobra com la d’ocupar el Parlament. No per falta de ganes o organització de l’independentisme, sinó perquè una de les obsessions del Govern és que el referèndum es pugui celebrar en condicions “normals” i “homologables internacionalment”2, i una acció d’aquest tipus distorsionaria la imatge de normalitat que es pretén transmetre.
Una altra cosa seria, és clar si el Govern impedís la celebració del referèndum d’una manera infranquejable per a l’independentisme. Per a aquest cas segur que hi ha ja preparades accions de protesta molt mediàtiques i pensades per vorejar la rebel·lia, almenys en aparença.
Preguntat pel referèndum de l’1-O, Jordi Turull (conseller de Presidència i portaveu del Govern de la Generalitat) va dir ahir en roda de premsa: “El determinant és que els ciutadans de Catalunya l’u d’octubre acudeixin a les urnes i es comportin com a ciutadans i no com a súbdits “. I va afegir: “La gent és demòcrata, la gent no voldrà quedar-se a casa com uns súbdits”1.
No hi ha molt més que afegir. No recordo que mai abans s’hagi titllat de poc demòcrata i de “súbdit” (que suposo que per a Turull és una cosa molt lletja) als que, per les raons que sigui, trien exercir el seu dret a l’abstenció. Ni que se’ls pugui considerar menys ciutadan per això. ¿Declaracions com aquestes atreauran més gent als (hipotètics) col·legis electorals de l’1-O? Diria que més aviat al contrari. Crec que l’únic que fan es aprofundir en la divisió social que ja es palpa a Catalunya, en la qual uns són els lliures i demòcrates i els altres som els esbirros d’un règim totalitari.
Si tant preocupa la participació als organitzadors del referèndum de l’1-O, una solució podria ser instaurar el vot obligatori: encara hi són a temps, és perfectament democràtic i donaria a l’abstenció molt més valor.
La CUP compta els segons que queden fins a la fi del procés (imatge: El Nacional).
Ja tenim la Llei de Desconnexió presentada al Parlament. Presentada, no aprovada. Presentada amb roda de premsa, molta publicitat i presència en les xarxes perquè a ningú se li escapi que el Govern se sent lluitador i va a per totes. Amb molt de soroll mediàtic, en definitiva, perquè ningú no s’aturi a pensar que, fins ara, ningú al Govern ha signat res legalment comprometedor. Recordem que, en un ja llunyà 9 de novembre de 2015, els partits independentistes van aprovar una “declaració solemne” al Parlament que deia: “Com a dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent, reitera que aquest Parlament i el procés de desconnexió democràtica no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, a qui considera deslegitimat i sense competència”. I des de llavors s’han acatat les sentències dels tribunals “espanyols” quan ha tocat fer-ho.
Sense anar més lluny, la Llei de Desconnexió havia de ser presentada el passat 16 d’agost, i no ho va ser arran de de la suspensió per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de la reforma del reglament que havia d’haver servit per aprovar-la. ¿La resposta del Govern no hauria d’haver estat, en lògica coherència, desobeir aquest tribunal de filiació espanyola? Doncs no: van començar els dubtes i es va decidir postergar la presentació de la Llei fins a veure com es podia vehicular sense desobeir obertament el tribunal.
No obstant això, a un mes de l’1-O, això haurà de canviar. Com va dir la CUP fa poc, “l’1-O s’acaba el procés”1: estem arribant a la frontera que els propis independentistes s’han imposat, la data gravada en pedra que el Govern ja no pot renegociar amb les seves bases. El president haurà d’estampar en breu la seva signatura en la Llei de Desconnexió per poder convocar el referèndum. Diuen que això passarà el proper dimecres 6 de setembre, a les portes de la Diada, i per descomptat significarà un canvi en la dinàmica del procés: el Tribunal Constitucional suspendrà aquesta llei poc després (des de l’independentisme s’espera que sigui abans de la Diada , per capitalitzar la indignació) i, aquest cop, el Govern haurà de triar. Opció u: acatar la suspensió, el que deixaria perplexes a les seves bases: ¿acatar a un tribunal de l’autoritat del qual ens acabem de “desconnectar”? No seria la primera vegada que passa, però la contradicció mai havia estat tan flagrant. Opció dos: desacatar la suspensió i continuar endavant amb el referèndum, entrant ja directament en la il·legalitat i obligant molts ciutadans catalans (funcionaris o no) a triar bàndol: o obeeixen al Govern o obeeixen al Tribunal Constitucional.
El meu pronòstic? Que la CUP i ERC pressionaran al màxim perquè s’aposti per la via de la desobediència. Al PDECAT, en canvi, hi haurà molts més dubtes: al cap i a la fi, ells són els que tenen més a perdre si les coses es torcen. La meva sensació, a un mes vista, és que al final s’optarà per una solució tipus 9N: un referèndum a mitges, sense les conseqüències que el farien constitutiu d’un delicte seriós però amb l’entitat justa per acontentar les bases independentistes (amb moltes explicacions, això sí, que assenyalarien a l’Estat espanyol com el responsable de tot). Haurem arribat al final del Procés, com augura la CUP? No, en absolut. El 2-O simplement començarà la segona fase.
En política els noms canvien molt més ràpidament que els conceptes que defineixen. Per exemple, en l’entorn del procés s’ha posat de moda el terme “imposar un relat” per referir-se a l’anàlisi d’algun fet des d’una perspectiva sempre favorable als interessos de la seva ideologia. Per descomptat, això no és una invenció dels estrategs independentistes: és allò de “en les eleccions sempre guanyem” que hem vist tantes vegades. L’actualitat ens dóna constants exemples del seu ús, ja sigui en la premsa, televisió o xarxes socials (un dels meus favorits és quan el primer ministre grec Alexis Tsipras va transformar la seva dimissió de 2015 en un acte de “retorn de la sobirania al poble”).
Deia fa uns dies que em va sorprendre gratament l’esforç mediàtic i institucional per deslligar l’atemptat del 17-A del procés d’independència. No obstant això, després de l’impacte inicial la dinàmica del procés s’ha imposat una altra vegada i tothom ha començat a treure’n profit: l’eficàcia de la policia i resposta institucional després que l’atac ha servit als mitjans unionistes per aprofundir en els conceptes d’unitat contra el terror que, en el context actual, ens porten a pensar fàcilment en la unitat d’Espanya. En el costat independentista, alguns han arribat a veure en aquesta eficàcia una clara aposta per la independència: Catalunya ha demostrat que pot funcionar perfectament com un Estat; les institucions catalanes i les seves forces de seguretat no tenen res a envejar a les de qualsevol estat europeu; la premsa estrangera va parlar de “Catalan police” i no d’”Spanish police”, etc.1-4. Cadascú intenta “imposar el seu relat” davant els altres, convèncer la gent que el seu equip ha guanyat la partida i, si és possible, aconseguir que la seva interpretació prevalgui en els mitjans de comunicació i les xarxes socials.
Fem ara un exercici: imaginem per un moment que la resposta de les institucions catalanes a l’atac hagués estat insatisfactòria, i que hagués rebut una allau de crítiques. Què hauria passat? Quin hauria estat l’anàlisi? S’hagués entonat el mea culpa amb la mateixa celeritat amb què s’han penjat les medalles? La meva sensació és que no. Els mitjans de comunicació unionistes haguessin lligat implícitament aquesta inoperància al turbulent procés de “desconnexió” promogut per l’independentisme, insistint en la inapel·lable necessitat de reconstruir la unitat institucional. I els creadors d’opinió de la independència s’haurien afanyat a transformar aquestes crítiques en un relat de suport a la independència: les institucions catalanes han estat incapaces d’actuar correctament perquè no reben suficient suport des de l’Estat espanyol; Espanya ignora i amaga informació als Mossos; aquí tenim una raó més perquè Catalunya talli amb Espanya, etc.
Per descomptat que mai ho sabrem, però tinc la convicció que les conclusions haurien estat exactament les mateixes en tots dos casos: així és com funciona l’estratègia de l’”imposar un relat”, que és tan antiga com la mateixa política. Aquí tothom diu que guanyarà, com si en el 17-A hi hagués alguna cosa a guanyar.
Manifestació del “No tinc por”, el 18-A a Barcelona (foto: La Vanguardia).
L’horrorós atemptat de dijous passat al centre de Barcelona ha fet desaparèixer el procés del focus mediàtic, ara centrat gairebé en exclusiva a la investigació dels fets i les seves seqüeles. A més, i per fortuna per a tots, a ningú (a ningú amb un mínim de pes polític, em refereixo) se li ha acudit vincular l’atac terrorista amb el secessionisme, ni per bé ni per mal. A la manifestació del “No tinc por” de divendres passat no es va veure ni una estelada. No obstant això, aquesta sensació d’unitat, almenys en l’àmbit polític, no crec que duri. Passades les rèpliques de l’impacte, les agendes polítiques tornaran a imposar-se, perquè estan ja massa escalfades com per senzillament deixar-les refredar. Encara que terrible, l’atemptat del 17-A no ha estat més que una distorsió imprevista en un guió on les línies generals estan sòlidament tramades des de fa mesos, i del qual depèn la sort dels principals actors polítics d’Espanya i Catalunya. I això és massa important perquè un atemptat ho pugui canviar.
La presidenta del Parlament, Carme Forcadell (foto: La Vanguardia)
A 45 dies per a l’1-O (i a uns quants més per declarar la independència), el Govern Rajoy ha desestimat l’ús de l’article 155 de la Constitució (la intervenció de l’autonomia) com a mitjà per impedir la celebració de l’1-O “per raons temporals i polítiques”. La veritat és que es veia a venir, ja que l’aplicació pràctica d’aquest article hagués requerit un complexíssim encaix jurídic-legal per salvar els terminis1. L’endemà d’aquestes declaracions, l’ANC i Òmnium Cultural han començat a escalfar als seus seguidors de cara al 11-S i han demanat al Govern que s’atreveixi a revelar la seva estratègia per aturar el referèndum2, exigència que no deixa de ser curiosa tenint en compte el secretisme que caracteritza l’estratègia del bàndol independentista.
S’han acabat les vacances per als parlamentaris de Catalunya sense la inclusió de la Llei del Referèndum en l’ordre del dia del Parlament. Després de la suspensió pel Tribunal Constitucional de la reforma del reglament del Parlament que hagués permès la seva aprovació exprés (per mitjà d’una lectura única), hi ha un cert desconcert en l’independentisme sobre com procedir sense desobeir obertament al Tribunal (la qual cosa es contradiu d’una manera palmària amb el discurs de la desobediència i el desacatament que venim sentint des del 9-N).
La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha declarat que “Hem estat notificats i ara només esperem que la rebin les 14 taules dels Parlaments autonòmics i la taula del Congrés que també tenen el procediment de lectura única”3, obviant intencionadament que aquest procediment es reserva per a la tramitació de lleis molt més senzilles. El mateix reglament del Congrés diu en el seu article 150: “Quan la naturalesa del projecte o proposició de llei presa en consideració ho aconsellin o la simplicitat de formulació ho permeti”. Utilitzar aquest procediment per tramitar lleis de la complexitat (i l’impacte social) de la Llei del Referèndum o la de Transitorietat Jurídica és forçar la interpretació del reglament fins a un extrem aberrant, a més de ser un menyspreu a més de la meitat dels catalans (representats per l’oposició, a la qual la lectura única retalla substancialment els seus drets). Que els abanderats de la transparència i la qualitat democràtica recorrin a una argúcia com aquesta per aprovar les lleis que els interessen em sembla una decisió clarament presa des de la desesperació, i estic segur que més d’un polític del bàndol independentista està lluny de sentir-se còmode amb aquesta estratègia.
El eslògan “Freedom for Catalonia”, un clàsic estrenat el 1992
No fa gaire, Isabel Coixet va publicar un article on recordava que no ser independentista no equivalia a ser feixista1. Que s’hagi de recalcar una obvietat així deixa clar el tipus de discurs que utilitzen alguns (i recalco alguns) independentistes, que fa temps ja que van optar per assenyalar veladament als unionistes com desafectes i nocius per a la democràcia, i de vegades fins i tot com a sospitosos de coquetejar amb el feixisme (com vam veure fa poc en els cartells amb la cara de Franco per reivindicar en referèndum l’1-O)2. La lògica del missatge és senzilla (com sol ser-ho en aquests casos): com la independència persegueix un país més lliure, més pròsper, més transparent i més democràtic, els que estan en contra de la independència estan en contra de la llibertat, la prosperitat, la transparència i la democràcia. Així de clar i eloqüent.
Jo mai he rebut cap insult per no ser independentista. Mai ningú m’ha assenyalat amb el dit per cridar-me “feixista!”, Però m’he sentit assenyalat per determinades campanyes, algunes institucionals, en les que restringeixen conceptes com “llibertat”, “justícia” i “democràcia” exclusivament a la ideologia independentista. Per exemple, el 2013 vam tenir El Concert per la Llibertat (No vas anar? ¿No estàs a favor de la llibertat?). En 2014, ERC va arrencar la campanya Vull ser lliure (No estàs amb nosaltres? No vols ser lliure?). Per no parlar del clàsic eslògan Freedom for Catalonia, estrenat el 1992. L’argumentari del 9N del 2014 va estar també ple de referències a la llibertat i la democràcia, que han continuat des de llavors. Una ràpida cerca a Google revelarà dotzenes d’articles a favor de la independència amb les paraules “llibertat” i “democràcia” al títol i en els destacats.
Mai he rebut cap insult per ser unionista, però sí que m’he sorprès moltes vegades baixant la veu al confessar que no era independentista. I he vist moltes vegades com altres persones feien el mateix, en algun lloc públic, per dir-me que pensaven com jo. I confesso, amb la mà al cor, que si no signo aquest bloc amb el meu veritable nom és per por de les repercussions que pugui tenir en la meva vida personal i, sobretot, professional. Res d’això passaria si aquest fos un bloc sobre cinema, sobre literatura o sobre cuina: no són temes que es visquin tan a flor de pell, no mobilitzen a milers de persones al carrer, ni disparen accions judicials, ni exalten els discursos fins límits gairebé insurreccionals. Em pregunto si durant les campanyes dels referèndums al Quebec o a Escòcia també hi havia qui titllava els contraris a la independència d’antidemòcrates.
Aquests missatges em semblen ofensius i fins perillosos, pel que té de criminalització d’una part de la societat. Enric Hermández deia fa poc en un article a La Vanguardia: “Com és sabut, tots els independentistes són per definició esperits lliures, persones honestes guiades només per l’afany de llibertat, mentre que la resta són esclaus de no se sap quins foscos interessos. En quin cap cap que un ésser sense lligams prefereixi la tirania espanyola a la beatífica República catalana?”3. Com Isabel Coixet, com Enric Hernández i com tants i tants milers de catalans, jo sóc unionista i m’ofenen i em indignen els símbols feixistes, i en particular els que es colen en les manifestacions que contràries a la independència. Em ofenen per l’elegia que representen d’un règim odiós i antidemocràtic.
Algú em dirà que aquest tipus de campanyes són normals en política: tots els partits demanen el vot atribuint-se la clau del progrés, la millora econòmica, l’avanç educatiu, etc. Sí, és cert, però cap partit amb sentit de l’ètica pot pretendre representar en exclusiva la democràcia, convertint les eleccions en un “vota llibertat” (a nosaltres) contra “vota opressió” (a ells). I el mateix ho aplico a institucions i entitats vinculades (ni que sigui ideològicament) a aquests partits. No em sembla honest. Però penso que s’abandonarà aquesta estratègia en un futur proper? No, en absolut. Les dicotomies d’aquest tipus sempre han funcionat bé electoralment, honestes o no.
Façana del Parlament de Catalunya (foto: Wikipedia).
A finals de juliol, Josep Martí Blanch va publicar a El Periódico un molt al·ludit article titulat La tardor catalana en què detallava alguns suposats plans de l’independentisme pel 2-O1.
La tardor catalana feia referència, és clar, a La Primavera Àrab, ja que, segons Martí Blanch, això és el que es viurà a Catalunya d’aquí unes quantes setmanes. En resum, l’autor explicava que el Govern de la Generalitat ja treballa amb la idea que el referèndum no es podrà celebrar i, per tant, ha dissenyat un pla de resposta que consistiria a tancar-se al costat de tots els diputats afins al Parlament i cridar els catalans independentistes a envoltar indefinidament la cambra catalana, en un acte de mobilització popular comparable al de la plaça Tahrir d’El Caire.
Les conseqüències serien òbvies: impactants imatges televisives de desenes de milers de persones (“el poble de Catalunya”) dormint al ras per donar suport als líders independentistes en la seva èpica defensa de l’últim baluard de les llibertats de Catalunya. Imatges que, arribades als mitjans internacionals, avergonyirien el govern espanyol fins al punt de obligar-lo a negociar una sortida al conflicte català.
Si incloc aquest suposat pla B en aquesta secció del blog és per la seva apocalíptica grandiositat, ambiciosa fins al punt de semblar-me irrealitzable. L’independentisme social respon molt bé a crides puntuals a la manifestació, però no em sembla que estigui disposat (ni preparat) per a una mobilització d’envergadura pre-revolucionària com la que dibuixa aquest pla. El cessat conseller Jordi Baiget va declarar (en l’entrevista que li va costar la cadira) que “pensar que farem un grau de mobilitzacions majoritàries i permanents és no conèixer el país”. I el periodista Albert Soler, al Diari de Girona, la va clavar quan va escriure: “No és que a els catalans siguem més covards ni més garrepes que altres pobles que han guanyat revolucions. És que, senzillament, vivim bé. Una revolució pot triomfar si la majoria del poble viu sota mínims”.
Pensem que l’1-O cau en diumenge i que l’endemà caldrà anar a treballar.
La majoria de consulats a Barcelona estan allotjats en pisos, com el d’Estonia a avinguda Diagonal (foto: Google Maps).
Amb el tren del procés encarrilat ja cap a una col·lisió final d’aires èpics, les teories i rumors sobre què passarà augmenten en intensitat i gosadia. Alguns resulten tan pintorescos que no em puc estar d’anar ressenyant-los en aquesta nova secció del blog.
Començaré per un rumor recent, llançat a l’arena mediàtica per Jordi Manyà de l’ANC, que sembla tret d’una novel·la d’espies de John LeCarré: resulta que les 8000 urnes necessàries per al referèndum estan ja comprades i custodiades en l’ambaixada d’un país que simpatitza amb la independència. Una bona jugada de Puigdemont, ja que, sent una ambaixada territori del país que representa, la policia espanyola no podrà entrar a requisar-les sense provocar un greu incident internacional.
El fet que Manyà digués “ambaixada” em fa pensar que, o bé la Generalitat ha tingut la sang freda d’emmagatzemar les urnes a Madrid o bé ha confós “ambaixada” i “consolat” (o bé pretén que se li giri feina a l’Estat obligant-lo a acordonar totes les ambaixades i consolats estrangers la vigília de l’1-O, a Madrid i Barcelona). Ara bé, jo em pregunto: quin volum ocupen 8000 urnes? Basant-me en les urnes que hi ha a la venda per internet, he calculat que totes deuen ocupar uns 700 m3. Tenint en compte que un habitatge normal de 60m2 disposa d’uns 180m3 de volum (totalment buit i sense parets divisòries), la Generalitat ha hagut de demanar ajut a una ambaixada / consolat amb un soterrani ben espaiós.
Amb tot, em sembla un rumor de primera, molt novel·lesc i dels que donaran color a la literatura futura sobre els fets d’octubre del 2017.
Jordi Xuclà, diputado de PDeCat en el Congreso de los Diputados (Alejandro GarcÍa/EFE/La Vanguardia).
Jordi Xuclà, membre del Congrés PDeCat, ha afirmat que el seu partit podria estar disposat a negociar una moció de censura contra Mariano Rajoy després del referèndum d’independencia1. Aquestes declaracions han causat una petita commoció en l’independentisme més visceral2, que, com a mínim de cara a l’exterior, no mostra absolutament cap dubte que la successió d’esdeveniments aquest octubre culminarà amb la independència de Catalunya. Tanmateix, les de Xuclà no són les úniques declaracions de responsables del partit del Govern en aquest sentit (recordem Conesa, Baiget, les gravacions de Bonvehí parlant sobre les properes eleccions autonòmiques). Jo no tinc cap contacte de primera mà dins la política, però, com vaig explicar en una entrada anterior, la meva sensació és que el pla del President Puigdemont és que no li permetin celebrar l’1-O: així podrà aglutinar una nova mobilització, legitimar-se amb un nou bany de masses i inaugurar un nou pla que (aquest cop sí) durà la independència.
