29 de setembre de 2017

Aquests dies veig cartells i lones amb missatges de Democràcia! per tot Barcelona. M’inquieta com ha calat entre la gent l’associació entre independentisme i democràcia. Típic de l’estratègia independentista de comunicar-se mitjançant eslògans, alguns intenten negar aquesta associació amb el mantra de Això no va d’independència, va de democràcia. És això cert? És molt fàcil de comprovar: només cal anar a una de les manifestacions suposadament organitzades a favor de la democràcia i comprovar que estan plenes d’estelades (el símbol de l’independentisme) i com els càntics d’independència són constants. Això va o no va d’independència?

27 de setembre de 2017

Estem a quatre dies de l’1-O (“el dia de l’explosió nuclear”, feia broma un amic fa poc). La mobilització social sorgida arran de les detencions de dimecres passat s’ha anat esllanguint, afortunadament. I dic afortunadament perquè l’ambient de tensió social que es va viure durant aquells dies a Barcelona va ser molt desagradable. Sens dubte van ser els dies de més enfrontament que he viscut. Amics de l’estranger m’escrivien preocupats pels “disturbis” que assolaven Barcelona. Fins i tot la meva mare, a qui no interessa molt política, em va enviar alguns whatsapps preocupada per la situació.

Avui, els balcons continuen engalanats amb més estelades que de costum (moltes d’elles acabades de comprar). Però les cassolades (que dimecres van ser ensordidores al meu barri) ja són gairebé inaudibles. M’alegro que l’1-O s’aproximi en un ambient de relativa calma. Sincerament, vaig creure que a dia d’avui el carrer estaria molt pitjor.

Que l’enorme mobilització de fa una setmana hagi perdut pressió tan ràpidament em dóna esperança. També em dóna esperança que l’organització de referèndum estigui recorrent a subterfugis cada vegada més inversemblants: avui he llegit a El Mundo que la policia sospita que les urnes s’estan distribuint en camions d’una empresa de congelats1 (no sé si serà veritat, però l’independentisme sempre ha estat molt imaginatiu). També he llegit que les notificacions als membres de les meses electorals s’han fet de forma gairebé clandestina, carta en mà i sense cap tipus de certificat ni justificant. Tot això em dóna esperança. Esperança de què? Doncs de que, superat el zenit de l’1-O, pugui arribar algun tipus de calma més o menys estable que faciliti la desactivació de l’espoleta atòmica. Que uns reconeguin que el seu referèndum no té cap tipus de validesa més enllà de l’expressió de protesta i que els altres deixin d’ignorar el creixement del sentiment independentista com si no fos el seu problema.

L’únic que em fa por és que Puigdemont decideixi posar-se en pla Kin Jong-un i ens sorprengui declarant la independència a la brava, potser el 6 d’octubre per emular Companys. Aquí ja entraríem en una situació molt perillosa que espero que ningú estigui sospesant provocar.

1 http://www.elmundo.es/cataluna/2017/09/27/59caa9cb468aeb18248b465a.html

21 de setembre de 2017

Ahir vaig llegir en un diari (no recordo en quin) que ningú podia sorprendre’s que la setmana prèvia a l’1-O fos de màxima tensió. I és veritat: la manifestació d’ahir hauria acabat passant, d’una manera o altra, un d’aquests dies. Segueixo pensant que la manera d’actuar de la Guàrdia Civil va ser massa provocadora (suposo que obeint ordres), però alhora estic segur que tots els involucrats en el referèndum ja havien planejat apujar la temperatura al màxim en els propers dies. Els registres i les detencions han estat la millor excusa que podien tenir.

Avui han continuat les rèpliques «al carrer», és a dir, en la vida diària, la meva vida diària: alguna conversa al gimnàs, un parell de nois amb l’estelada a manera de capa passejant pel centre, una noia amb la samarreta de la Via Catalana a l’autobús. No hauria de sorprendre, cert, encara que potser el que sento sigui més aviat inquietud. Fins ara el xoc de trens era cosa dels mitjans i d’alguna manifestació localitzada. Ara la protesta és a tocar, a uns metres de mi, m’arriba en forma d’emails, sobrevola el meu cap en forma d’helicòpter dels Mossos. Avui l’editorial de La Vanguardia demanava serenitat, la qual cosa tampoc tranquil·litza. Des d’ahir he llegit diverses vegades que “la protesta ha pres el carrer” i frases semblants: doncs bé, el carrer és divers i imprevisible, de vegades impulsiu. L’independentisme ja no podrà tornar a dir que en les seves manifestacions “mai s’ha trencat ni un vidre”, com diu des de fa anys1,2:


Creuo els dits per recordar algun dia aquests dies com una anècdota aventurera en una societat poc acostumada a treure el cap a aquesta mena d’aventures.

1 https://cronicaglobal.elespanol.com/politica/pujol-si-nos-hemos-hecho-independentistas-es-para-que-cataluna-siga-siendo-un-pais_7596_102.html
2 http://www.europapress.es/catalunya/noticia-govern-destaca-manifestacion-independentista-fue-masiva-ejemplar-20170912140626.html

20 de setembre de 2017

Concentració davant la consellería d’Economia (foto: La Vanguardia).

En aquest blog he incidit diverses vegades en el fet que, amb l’1-O gairebé a sobre, pràcticament ningú no parlava del referèndum pel carrer, en el meu entorn, en la meva vida quotidiana. Això ho associava a l’escàs impacte que la crida a votar estava tenint entre la ciutadania que no simpatitza particularment amb l’independentisme. A l’entrada anterior deia que, per primera vegada, ahir vaig sentir algú parlar de l’1-O pel carrer, camí de la feina.

La velocitat meteòrica a la qual se succeeixen els esdeveniments ha fet canviar això, no sé si momentàniament o no. El registre aquest matí de diverses conselleries i la detenció d’alguns càrrecs de la Generalitat ha provocat per primera vegada comentaris de perplexitat entre els meus companys de treball (del tipus “què fort el que està passant”), cosa que realment indica l’enorme impacte mediàtic de l’actuació de la Guàrdia Civil.

D’una banda, penso que si hi ha proves que els detinguts han vulnerat les lleis cal actuar. Però, de l’altra, penso que si els que se salten les lleis són tants i representen a una part rellevant de la societat, el que hi ha és un problema de fons no només legal sinó polític que s’ha deixat enquistar. Aquestes detencions han estat ordenades per una jutge de Barcelona i vull suposar que tenen una base jurídica molt justificada. Atemorir no és el treball de les forces de seguretat ni és una estratègia intel·ligent (ni digna) per part de cap institució democràtica. Les ordres del jutge podien haver-se obeït d’una manera molt més discreta, sense la desfilada d’uniformes que no fan altra cosa que nodrir de provocació.

Si fa uns dies esmentava aquí l’escassa visibilitat (a Barcelona) de campanya del SÍ, que ha passat aquest matí suposa la millor campanya que els independentistes podrien tenir. No tinc cap dubte que sabran explotar-la al màxim (el President Puigdemont ja ha declarat que “aquesta agressió està fora d’ampara legal”1, probablement sense adonar-se de la seva pròpia ironia). Potser des de Madrid les coses es vegin diferents i alguns celebrin la demostració de força tan llargament esperada, però com unionista català m’inquieta que el que ha passat avui només serveixi, al final, perquè l’independentisme guanyi suports.

Sincerament, esperava arribar a l’1-O enmig d’un gran estrèpit mediàtic però amb tranquil·litat al carrer. Avui havia quedat per dinar a la plaça Urquinaona, a prop d’una de les seus registrades, i les sirenes dels cotxes patrulla anant i venint i el brunzit incessant dels helicòpters atorgaven una proximitat al conflicte que m’han deixat molt inquiet.

1 http://www.ara.cat/politica/Guardia-Civil-departament-dEconomia-Generalitat_0_1873012787.html

Un indepe al bus

Aquest matí, a dotze dies de l’1-O, he escoltat per primera vegada al carrer una conversa sobre el referèndum. Bé, de fet no era una conversa: era una mena de monòleg d’un senyor gran a l’autobús (el V13 concretament). Era un home ben vestit que s’adreçava a un parell d’estudiants adolescents a les que evidentment no coneixia. Jo estava assegut a la part de darrere i m’arribaven retalls de la conversa quan l’home alçava la veu. Li he sentit dir que “els invasors espanyols tenien una caserna on ara hi ha la Universitat Pompeu Fabra”; animava a “portar l’adhesiu amb el CAT a les matrícula”; i assegurava que “d’aquí l’1 d’octubre hi haurà cacau”. Després la conversa/monòleg ha derivat cap al terrorisme islàmic i l’ancià ha defensat amb vehemència l’aplicació de la pena de mort en casos de terrorisme.

No pretenc que aquest personatge representi l’independentisme ni res de semblant: era simplement un iaio excèntric com els que hi ha en totes les ciutats i pobles, sempre disposats a entombar el seu tema favorit. Simplement m’ha sorprès sentir, per primera vegada, a algú parlant de l’1-O al bus, ja que un esperaria que a dotze dies per al (teòric) referèndum el tema estigués molt més present en les converses de la gent.

Tretze dies

A tretze dies per al referèndum de l’1-O, els mitjans treuen fum. Llegeixo els titulars d’avui d’El Periódico, secció d’Opinió: La lluita final1, Degenerant2, Histèria3, Derrota4. Des del dia 6 no es parla d’altra cosa en els mitjans catalans.

Però el carrer està sorprenentment tranquil: amb la retirada per part de TMB de la publicitat del referèndum del metro i l’autobús5, no sembla haver enlloc ni un sol cartell ni banderola sobre l’1-O (descomptant els que penja la gent a els balcons a títol particular). Suposo que l’absència de campanya del NO, l’amenaça d’accions judicials i el fet que diguem setmanes de campanya extraoficial han aconsellat limitar la despesa en publicitat. A més, a hores d’ara ningú (que jo sàpiga) ha rebut encara informació sobre les localització de les meses electorals, i va sonant el rumor que caldrà portar la papereta impresa de casa.

A tretze dies per a l’1-O, la meva sensació és que hi ha cada vegada més soroll de fons però el referèndum com a acte jurídicament vinculant es desvirtua. Em pregunto com és que el President Puigdemont no ha actuat legalment contra els alcaldes que s’han negat a oferir locals municipals pel referèndum, com és que no hi ha sancions previstes per als ciutadans que es neguin a ser presidents o vocals de les meses electorals. Això és el que es faria en qualsevol procés electoral normal i l’absència d’accions en aquest sentit em fa sospitar que el Govern és conscient de la seva falta de capacitat operativa.

Aquest setembre ens està deixant titulars que mai vaig creure que llegiria. Però, tot i l’excepcionalitat de la situació, a tretze dies per a l’hora zero creia que l’ambient estaria més crispat socialment. M’alegro que no ho estigui i espero que continua així malgrat que molts intentaran que la temperatura segueixi pujant.

1 http://www.elperiodico.com/es/opinion/20170917/la-lucha-final-6292022
2 http://www.elperiodico.com/es/opinion/20170917/degenerando-6291754
3 http://www.elperiodico.com/es/opinion/20170917/dos-miradas-histeria-6291859
4 http://www.elperiodico.com/es/opinion/20170917/derrota-por-fonalleras-6291006
5 http://www.elperiodico.com/es/politica/20170918/tmb-retira-publicidad-referendum-autobuses-metro-6293260

Ciutadà Turull

El portaveu del Govern, Jordi Turull, avui mateix, sobre les accions del Govern contra l’1-O: “Al final, prohibiran ser català”1. No sé si cal afegir res més. Turull és la mateixa persona que va insinuar fa uns dies que els que pensàvem no votar l’1-O érem “súbdits”, poc demòcrates i qüestionables ciutadans2.

1 http://www.lavanguardia.com/politica/20170913/431264206122/juez-obliga-cerrar-web-oficial-referendum-1o.html
2 http://www.lavanguardia.com/politica/20160421/401266090163/turull-acusa-a-rajoy-de-tratar-a-los-catalanes-como-subditos.html

11S: estelades i rentadora

Pòster promocional de l’11S amb un recull de la simbologia de manifestacions anteriors.

Vaig passar aquest 11 de setembre fora de Barcelona, en un hotel de platja amb la família. Tant l’hotel com la localitat eren principalment turístics i, com un pot imaginar-se, la simbologia independentista era inexistent fins i tot en un 11-S d’alt voltatge com el de 2017.

No va ser fins la tornada cap a Barcelona quan, cap a les tres de la tarda, vam començar a veure cotxes amb estelades per l’autopista. Això va fer que sortís el tema de l’1-O a la conversa. Ningú en la meva família propera és independentista, i tots vam coincidir en l’atipament que ens produïa l’acumulació d’anys de procés, la dialèctica del qual ofega la vida política i social de Catalunya i tenyeix qualsevol debat (sobre el que sigui) amb els colors del sobiranisme. Suposo que els unionistes en som especialment sensibles, i en el nostre ambient és freqüent sentir parlar sobre “els pesats de la independència”.

Respecte a l’1-O, un familiar es queixava de la inconcreció entorn de la celebració del referèndum: assegurava que votaria NO si es fes un referèndum totalment legal i acordat, però no tenia gens clar si el “referèndum Puigdemont” es faria, si seria realment legal o si seria un simulacre, si el vot valdria per a alguna cosa o al final seria tot una nova manifestació reivindicativa sobiranista. Tot això l’omplia de dubtes sobre si tindria sentit votar podent fer-ho. Per una feina així haig de felicitar la maquinària mediàtica del Govern: que algú bàsicament apolític es plantegi la celebració del referèndum és realment un èxit de comunicació. No és fàcil haver fet arribar aquesta sensació de fets consumats fins a les llars ideològicament més hostils o en què ningú sol interessar-se per la política.

Per la meva banda, jo vaig deixar clar que no aniré a votar. Naturalment, la meva posició seria molt diferent en el cas d’un referèndum legal (cosa impossible governant el PP, és clar). No obstant això, en l’actual context d’un referèndum “en rebel·lia”, no votar em sembla una manera de dir NO molt més simbòlica que introduir la papereta a l’urna. El meu raonament és que votar NO simplement ajudarà a legitimar l’independentisme, fent augmentar la participació d’un referèndum ideat, organitzat i gestionat en exclusiva per un dels dos bàndols. No votant, en canvi, vull reflexar meva disconformitat sobre com s’han fet les coses.

Arribats a Barcelona, he hagut d’agafar dos autobusos per evitar passar pel centre i m’he topat amb un bon nombre d’independentistes camí de la manifestació, a vegades saludant-entre ells pel carrer amb aquesta electritzant fraternitat que dóna saber-se compartint un (nou) moment històric. Res a objectar: estic segur que eren essencialment bona gent. M’hagués agradat que fossin molts menys (no vull enganyar ningú), però és el seu dia i tenen dret a organitzar tantes jornades històriques com vulguin, si senten que han de fer-se sentir. Perquè, al final, em sembla que d’això anirà l’1-O: de fer-se sentir. I tant de bo algú els escolti i puguem encarrilar per fi els famosos trens xocants de la metàfora Arturmasiana.

En arribar a casa vaig posar una rentadora i vaig decidir no posar les notícies fins al dia següent.

El món ens mira

L’aprovació de la Llei del Referèndum el passat dimecres (i, l’endemà, la de Transitoriedad Jurídica) ha suposat l’impacte inicial del xoc del trens. Quina sensació tinc a hores d’ara? Doncs que, malgrat que els independentistes han imposat la seva superioritat en escons, la victòria no ha estat tan lluïda com pretenien. No tinc la sensació d’haver viscut un moment històric, sinó un dia d’esgotadora bronca al Parlament, amb els dos bàndols recorrent a tot tipus de martingales parlamentàries per accelerar el procés d’aprovació (els independentistes) o per retardar-lo (els no independentistes). La votació final de la Llei del Referèndum, ja de matinada i en un Parlament mig buit, va requerir el cant d’Els Segadors per part de l’independentisme per donar una mica de presència històrica a una jornada caòtica. Segurament no va ser el que ningú esperava per a un dia tan transcendent, la qual cosa no deixa de resultar sorprenent tenint en compte que “El món ens mira”.

Comença el xoc

Doncs ha arribat el dia: avui comença el tan ajornat xoc de trens: un xoc a càmera lenta que durarà unes quantes setmanes i que sens dubte es guanyarà un lloc en els llibres d’Història. Mentre escric això, i seguint el guió previst, els grups independentistes han demanat una alteració de l’ordre del dia al Parlament per introduir la votació de la Llei del Referèndum: del minut zero del xoc. A més, en un gir no previst pel guió, la presidenta del Parlament ha fet coincidir la votació amb una petició de recusació de tots els membres del Tribunal Constitucional, un fet inaudit en la història d’aquest organisme i que pretén, naturalment, bloquejar o retardar la decisió del tribunal (tot i que, paradoxalment, suposi la seva legitimació per part dels que argumenten a favor de la desobediència i el desacatament).

Ens esperen tres setmanes plenes de tensió política, declaracions enceses, manifestacions multitudinàries, girs inesperats i molts, molts cops d’efecte destinats a descol·locar l’adversari. Què pensarem d’”els fets de setembre del 2017″ quan llegim sobre ells en els llibres d’Història? Sota quines llum els retratarà la posteritat?