Teories i rumors (i)

La majoria de consulats a Barcelona estan allotjats en pisos, com el d’Estonia a avinguda Diagonal (foto: Google Maps).

Amb el tren del procés encarrilat ja cap a una col·lisió final d’aires èpics, les teories i rumors sobre què passarà augmenten en intensitat i gosadia. Alguns resulten tan pintorescos que no em puc estar d’anar ressenyant-los en aquesta nova secció del blog.

Començaré per un rumor recent, llançat a l’arena mediàtica per Jordi Manyà de l’ANC, que sembla tret d’una novel·la d’espies de John LeCarré: resulta que les 8000 urnes necessàries per al referèndum estan ja comprades i custodiades en l’ambaixada d’un país que simpatitza amb la independència. Una bona jugada de Puigdemont, ja que, sent una ambaixada territori del país que representa, la policia espanyola no podrà entrar a requisar-les sense provocar un greu incident internacional.

El fet que Manyà digués “ambaixada” em fa pensar que, o bé la Generalitat ha tingut la sang freda d’emmagatzemar les urnes a Madrid o bé ha confós “ambaixada” i “consolat” (o bé pretén que se li giri feina a l’Estat obligant-lo a acordonar totes les ambaixades i consolats estrangers la vigília de l’1-O, a Madrid i Barcelona). Ara bé, jo em pregunto: quin volum ocupen 8000 urnes? Basant-me en les urnes que hi ha a la venda per internet, he calculat que totes deuen ocupar uns 700 m3. Tenint en compte que un habitatge normal de 60m2 disposa d’uns 180m3 de volum (totalment buit i sense parets divisòries), la Generalitat ha hagut de demanar ajut a una ambaixada / consolat amb un soterrani ben espaiós.

Amb tot, em sembla un rumor de primera, molt novel·lesc i dels que donaran color a la literatura futura sobre els fets d’octubre del 2017.

1 http://www.eltriangle.eu/es/notices/2017/08/las-urnas-estan-escondidas-en-un-consulado-asegura-un-dirigente-de-la-anc-8560.php

Després de l’1-O (ii)

Jordi Xuclà, diputado de PDeCat en el Congreso de los Diputados (Alejandro GarcÍa/EFE/La Vanguardia).

Jordi Xuclà, membre del Congrés PDeCat, ha afirmat que el seu partit podria estar disposat a negociar una moció de censura contra Mariano Rajoy després del referèndum d’independencia1. Aquestes declaracions han causat una petita commoció en l’independentisme més visceral2, que, com a mínim de cara a l’exterior, no mostra absolutament cap dubte que la successió d’esdeveniments aquest octubre culminarà amb la independència de Catalunya. Tanmateix, les de Xuclà no són les úniques declaracions de responsables del partit del Govern en aquest sentit (recordem Conesa, Baiget, les gravacions de Bonvehí parlant sobre les properes eleccions autonòmiques). Jo no tinc cap contacte de primera mà dins la política, però, com vaig explicar en una entrada anterior, la meva sensació és que el pla del President Puigdemont és que no li permetin celebrar l’1-O: així podrà aglutinar una nova mobilització, legitimar-se amb un nou bany de masses i inaugurar un nou pla que (aquest cop sí) durà la independència.

1 http://www.lavanguardia.com/politica/20170806/43391757539/pdecat-psoe-mocion-censura-despues-referendum-1-o.html
2 http://www.vilaweb.cat/noticies/madrid-2-doctubre/

Unionista amb un altre nom

Foto: mapa de Barcelona el 2012, dividida en zones unionistes (vermell) i independentistes (blaves), creat per Marc Belzunces.

Sóc unionista. Per a qui no ho sàpiga, unionista és el terme que fan servir els mitjans independentistes de Catalunya per referir-se als que no som independentistes. És una paraula bastant recent: segons sembla, una de les seves primeres aparicions va ser l’any 2009, en què un informe del Cercle d’Estudis Sobiranistes classificava tres tipologies de catalans: independentistes, unionistes i indecisos1.

Fins l’aparició dels unionistes, existia una certa inconcreció en els mitjans independentistes a l’hora de com anomenar les persones i partits del bàndol contrari. Unes vegades els anomenaven directament així: no independentistes, encara que suposo que qualificar a un grup simplement com la negació del seu contrari no tenia entitat. També s’havia fet servir constitucionalistes (sobretot aplicat a partits polítics), que sona massa a fred terme jurídic. I també es van usar federalistes i autonomistes, paraules que a mi em sonen estranyes aplicades fora del món de la política de partits. M’imagino que unionista, lluny de ser un terme ideal, era prou nou, breu i clar per fer la seva funció sense resultar connotat.

Sembla, però, que fins i tot un terme tan esforçadament neutral com aquest comença a estar sota sospita. No fa gaire, la sectorial de psicòlegs independentistes de l’ANC va fer circular un informe on qüestionaven el seu ús (i al qual em vaig referir ja en una entrada anterior)2. Sent un préstec de l’anglès unionist, és un terme que trobaven massa lligat al conflicte de l’Ulster. Desaconsellaven el seu ús perquè tenia una càrrega negativa que podia espantar els indecisos i afectar la imatge pacífica de la qual l’independentisme ha fet bandera. Recomanaven alternatives com immobilista o dependentista.

A part que no crec que aquesta proposta arribi a quallar (com a mínim fora del seu blog)3, recordo llegir la notícia i preguntar-me si, amb l’ús, aquestes dues paraules no acabarien adquirint també un matís ofensiu, negatiu o despectiu. Els unionistes no fem servir aquesta paraula per referir-nos a nosaltres mateixos. Només els independentistes ens diuen unionistes: és un terme que únicament ha quallat entre l’independentisme, i en particular en la política i els mitjans de comunicació. Rarament un polític del PSC, del PP, de Ciutadans o (algun) de Podem/CSQEP es referirà a si mateix com unionista: triarà “no independentista” la majoria de les vegades.

Per això em pregunto: per què no ha pogut l’independentisme trobar una expressió que designi als seus contraris i que sigui acceptada per tots dos bàndols, com ho és, precisament, independentista?

1 https://www.elcritic.cat/blogs/rogerpala/2017/06/26/contra-el-concepte-unionista/
2 http://www.lavanguardia.com/politica/20170626/423699477059/informe-anc-moderar-lenguaje-dependentistas.html

3 http://psicolegs.assemblea.cat/blog/

Indecisos?


Com a part de l’estratègia per intentar normalitzar al màxim el referèndum de l’1-O, els partits i entitats independentistes tenen previst començar en les properes setmanes una campanya per “persuadir els indecisos” de votar sí1,2. De fet, fins i tot sembla que han decidit iniciar la precampanya a l’aeroport del Prat, distribuint entre els passatgers pamflets que vinculen la vaga del personal de l’empresa Eulen amb un nou greuge del govern de Madrid contra Catalunya3 (o potser volen dir-nos que la vaga és cosa espanyola, que quedarà abolida després de la independència? Faig broma, per suposat: si us plau que no se m’fengui ningú).

Llegint aquestes notícies, no puc evitar preguntar-me: es pot encara parlar d’indecisos en aquest punt del procés? Després d’anys de campanyes, concentracions, manifestacions, declaracions, performances, etc., hi ha gent encara indecisa sobre la independència? Francament, em resulta difícil de creure. En temps del llunyà 9N, el dret a decidir era encara una novetat i hi havia marge per al dubte. Arribats a aquest punt, la meva sensació és que les cartes s’han repartit ja fa temps i que qui no està a favor de la independència és que hi està contra (encara que no ho digui en veu alta).

1 http://www.ara.cat/politica/LANC-comencara-campanya-referendum-aglutinar_0_1844215634.html
2 http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1199596-es-important-ara-convencer-els-indecisos.html
3 https://www.elconfidencial.com/espana/madrid/2017-08-07/anc-folletos-independencia-el-prat-conflicto_1426203/

Espontàniament

Llegint sobre l’informe distribuït fa uns dies per la sectorial de psicòlegs de la ANC1, m’ha cridat molt l’atenció que recomanin “una mobilització que, de forma espontània, sorgeixi el dia en què el Parlament aprovi la llei de transitorietat jurídica i convoqui el referèndum”. I per això proposa “una reacció exultant de tota la població i en tot el territori (petards, campanes, botzines dels cotxes, xiulets, etc.)”.

La societat catalana no ha estat mai gaire espontània, però anem malament si l’ANC ha de persuadir els seus perquè surtin al carrer “espontàniament” i teatralitzin una sorollosa manifestació de suport a la independència.

1 http://www.lavanguardia.com/politica/20170626/423699477059/informe-anc-moderar-lenguaje-dependentistas.html

Després de l’1-O


Potser vaig molt errat, però no crec que la independència hagi d’arribar a partir de l’1-O. El passat 4 de juliol, el President Puigdemont va explicar en roda de premsa que, “en cas de guanyar el sí” en el referèndum de l’1-O, declararia la independència de Catalunya en tan sols 48 hores1. He de dir que em va sorprendre l’atreviment de l’afirmació, perquè fins aleshores el Govern de la Generalitat havia estat molt cautelós sobre aquest tema2. I també em va cridar l’atenció la forçada equidistància de la frase, perquè tenint en compte que la majoria de votants del “no” es quedaria a casa, “en cas de guanyar el sí” sona més a mordacitat que a altra cosa.

Però l’important de la declaració de Puigdemont és que situa Catalunya a penes nou setmanes de la independència. Penseu en això: nou setmanes. Això no és res. Són tres capbussades a la platja i tornar a posar el peu a la feina. Nou setmanes significa que aquesta tardor haurem de travessar un pas fronterer per anar a una reunió de treball a Madrid o al poble dels avis a Andalusia; que enguany va ser l’últim que vam pagar impostos a l’Agència Tributària i vam menjar el raïm amb les campanes de la Puerta del Sol; que els nostres alumnes començaran l’any escolar en un país i l’acabaran en un altre; que en qüestió de setmanes podríem estar fora de la Unió Europea, i que l’espanyol aviat podria deixar de ser una llengua oficial en el nostre territori; que ben aviat la vida dels catalans es regularà per lleis completament diferents de les actuals (i encara desconegudes). Entre moltes altres coses que passaran en nou setmanes. Transcendental, oi? Probablement el xoc més important que ha sofert la societat catalana en els últims 300 anys, si no tota la seva història.

Però, llavors, per què ningú no en parla?

Jo visc a Barcelona, i aquí no s’escolta a ningú parlar de la (imminent) independència. Ni a casa, ni a la feina, ni en el transport públic, ni a la fleca, ni al mercat, ni al gimnàs, ni enlloc. Els mitjans de comunicació en parlen constantment, però pel carrer no se sent a ningú parlar del tema, ni a favor ni en contra. No recordo quan va ser l’última vegada que vaig sentir una conversa sobre la independència en un lloc públic. I per què passa això? Per què ningú parla d’un assumpte tan absolutament crucial, que ens afectarà a tots per a la resta de les nostres vides?

Perquè, en el fons, ningú s’acaba de creure que la independència hagi d’arribar en deu setmanes. Segons una recent enquesta de La Vanguardia, només un 11.9% dels catalans creu que el procés acabarà amb una declaració d’independencia3. Una xifra tan escandalosament baixa (encara sense descartar que pugui estar cuinada) dóna una idea de la poca confiança que els propis independentistes de base tenen en els plans secessionistes de la Generalitat. No crec que la independència arribi a partir de l’1-O. Senzillament, perquè la majoria dels catalans (independentistes inclosos) no ho creuen possible.

1 https://www.efe.com/efe/espana/politica/la-ley-de-referendum-preve-declarar-independencia-antes-48-horas-si-ganase-el/10002-3315805
2 http://www.lavanguardia.com/politica/20170522/422805024847/govern-junts-pel-si-desmientes-independencia-dui-inmediata-referendum.html
3 http://www.lavanguardia.com/politica/20170702/423834402373/el-54-de-los-catalanes-esta-dispuesto-a-participar-en-una-consulta-unilateral.html

 

La revolta dels somriures?

Fa cinc anys, el procés independentista va arrencar amb la idea que havia de ser La revolta dels somriures: una protesta ferma però pacífica que en uns mesos (o un parell d’anys, com a molt) desembocaria en una festiva proclamació d’independència, recolzada per una immensa majoria de catalans als quals s’hauria convençut amb irrefutables arguments socio-econòmic-culturals.

Cinc anys després, hem passat d’aquelles somriures a haver de escoltar al President Puigdemont declarant: “Fem por, i més que en farem” 1. Els somriures van acabar-se fa temps: suposo que és difícil continuar somrient mentre la pressió creix sense vàlvula d’escapament fora (i dins) del teu govern. El que queda ara són els rictus, el secretisme, els escarafalls i una desassossegant sensació de col·lisió imminent en la qual tots dos bàndols intentaran fer-se el màxim de mal possible.

Valentí Puig va dir fa poc a La Vanguardia que no li estranyaria que, per pujar encara més la temperatura, a partir de setembre la Generalitat optés per un “llenguatge paramilitar” 2. Tant de bo m’equivoqui, però em  sembla que això forma part del pla de govern Puigdemont. No em sorprendria que en les setmanes prèvies a l’1-O el llenguatge de l’independentisme institucional adoptés un to encara més insurreccional, amb apel·lacions cada vegada més explícites a la desobediència i amenaces velades sobre l’ús dels Mossos com a garants del referèndum. Una de les estratègies de Puigdemont és provocar al màxim Rajoy amb l’esperança que perdi els nervis i ordeni alguna mesura de força que permeti a l’independentisme presentar-se al món (i als catalans no independentistes) com a víctima de l’antidemocràtica opressió espanyola. Perquè, en el fons, el pla d’Puigdemont no és fer un referèndum: és que no li permetin fer-lo i, si pot ser, de la manera més violenta i traumàtica possible.

1 https://elpais.com/ccaa/2017/07/01/catalunya/1498903688_117845.html
2 https://politica.elpais.com/politica/2017/07/23/actualidad/1500819773_840654.html

Pròleg

Engego aquest blog exactament a dos mesos del (teòricament) primer dia de Catalunya com a Estat independent1, amb la idea de relatar aquestes setmanes decisives del procés des del punt de vista d’un català que no està d’acord amb la independència.

Quan es va iniciar el procés, per allà pel 2012, ja vaig obrir un altre blog2 amb la intenció d’opinar sobre els esdeveniments. Vaig acabar deixant-ho quan em vaig adonar que el procés avançava amb una lentitud tan exasperant que el blog acabaria fent voltes als mateixos temes sine die. No obstant això, la recent precipitació dels esdeveniments m’ha decidit a reprendre la meva proposta.

En aquella primera ocasió vaig triar expressar-me en català perquè la meva idea era dirigir-me al públic de Catalunya. Volia demostrar als meus veïns que no ser independentista no vol dir ser un furibund nacionalista espanyol que es nega a parlar en català i combat qualsevol mostra cultural en aquesta llengua. No obstant això, aquesta vegada he decidit fer servir tant el català com el castellà perquè vull fer accessible la meva opinió al lector de la resta d’Espanya. Em ve de gust explicar que a Catalunya no tothom desitja la independència ni creu que cal triar entre ser català o espanyol. De fet, si ens atenim als resultats de les eleccions al Parlament i les últimes enquestes del CEO3, només una minoria pensa així (però una minoria que té majoria al Parlament català per coses de la màgia del sistema electoral).

No sé si aquest bloc tindrà molt o poc públic (crec que més aviat serà el segon), però sento que he de deixar la meva opinió plasmada públicament a la xarxa, com modestíssim testimoni d’aquests dies tan intensos que estem vivint a Catalunya.

1 http://www.elperiodico.com/es/politica/20170704/presentacion-ley-referendum-grupos-parlamentarios-6146060
2 http://unaltrecatala.blogspot.com
3 http://www.elperiodico.com/es/politica/20170721/encuesta-independencia-cataluna-ceo-julio-2017-6181839