Ja tenim la Llei de Desconnexió presentada al Parlament. Presentada, no aprovada. Presentada amb roda de premsa, molta publicitat i presència en les xarxes perquè a ningú se li escapi que el Govern se sent lluitador i va a per totes. Amb molt de soroll mediàtic, en definitiva, perquè ningú no s’aturi a pensar que, fins ara, ningú al Govern ha signat res legalment comprometedor. Recordem que, en un ja llunyà 9 de novembre de 2015, els partits independentistes van aprovar una “declaració solemne” al Parlament que deia: “Com a dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent, reitera que aquest Parlament i el procés de desconnexió democràtica no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, a qui considera deslegitimat i sense competència”. I des de llavors s’han acatat les sentències dels tribunals “espanyols” quan ha tocat fer-ho.
Sense anar més lluny, la Llei de Desconnexió havia de ser presentada el passat 16 d’agost, i no ho va ser arran de de la suspensió per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de la reforma del reglament que havia d’haver servit per aprovar-la. ¿La resposta del Govern no hauria d’haver estat, en lògica coherència, desobeir aquest tribunal de filiació espanyola? Doncs no: van començar els dubtes i es va decidir postergar la presentació de la Llei fins a veure com es podia vehicular sense desobeir obertament el tribunal.
No obstant això, a un mes de l’1-O, això haurà de canviar. Com va dir la CUP fa poc, “l’1-O s’acaba el procés”1: estem arribant a la frontera que els propis independentistes s’han imposat, la data gravada en pedra que el Govern ja no pot renegociar amb les seves bases. El president haurà d’estampar en breu la seva signatura en la Llei de Desconnexió per poder convocar el referèndum. Diuen que això passarà el proper dimecres 6 de setembre, a les portes de la Diada, i per descomptat significarà un canvi en la dinàmica del procés: el Tribunal Constitucional suspendrà aquesta llei poc després (des de l’independentisme s’espera que sigui abans de la Diada , per capitalitzar la indignació) i, aquest cop, el Govern haurà de triar. Opció u: acatar la suspensió, el que deixaria perplexes a les seves bases: ¿acatar a un tribunal de l’autoritat del qual ens acabem de “desconnectar”? No seria la primera vegada que passa, però la contradicció mai havia estat tan flagrant. Opció dos: desacatar la suspensió i continuar endavant amb el referèndum, entrant ja directament en la il·legalitat i obligant molts ciutadans catalans (funcionaris o no) a triar bàndol: o obeeixen al Govern o obeeixen al Tribunal Constitucional.
El meu pronòstic? Que la CUP i ERC pressionaran al màxim perquè s’aposti per la via de la desobediència. Al PDECAT, en canvi, hi haurà molts més dubtes: al cap i a la fi, ells són els que tenen més a perdre si les coses es torcen. La meva sensació, a un mes vista, és que al final s’optarà per una solució tipus 9N: un referèndum a mitges, sense les conseqüències que el farien constitutiu d’un delicte seriós però amb l’entitat justa per acontentar les bases independentistes (amb moltes explicacions, això sí, que assenyalarien a l’Estat espanyol com el responsable de tot). Haurem arribat al final del Procés, com augura la CUP? No, en absolut. El 2-O simplement començarà la segona fase.
