19 d’octubre de 2017

Llegeixo a la premsa que aquest dissabte s’activa “el 155”, un número de ressonàncies ja gairebé cabalístiques i portador d’ominoses amenaces. A continuació, llegeixo que l’ANC, Òmnium i la CUP ja han anunciat mobilitzacions que comencen demà mateix, a les vuit del matí. Comença el mambo: una fase de mobilitzacions permanents que els seus instigadors han batejat com d’acció directa.

Encara no està molt clar en què consistiran aquestes accions però segur que ens esperen dies de mala maror al carrer. I dic dies i no setmanes perquè continuo dubtant de la resistència de l’independentista mitjà per sostenir una protesta activa durant un temps prolongat. Ahir mateix, 48 hores després d’ingrés a la presó dels Jordis, amb prou feines es van escoltar les cassoles al meu barri (quan la Guàrdia Civil va arrestar a càrrecs del Govern fa tres setmanes, les cassolades van aguantar amb força quatre o cinc dies). Però tampoc vull enganyar-me: encara que la intensitat d’aquestes accions directes vagi disminuint amb el temps, sempre quedarà un romanent d’irreductibles disposats a tallar carrers, fer pintades o interferir en la vida vida quotidiana dels ciutadans per fer notar el seu disgust.

Una confessió: poc abans de l’1-O em va començar a rodar pel cap la idea de marxar de Catalunya. No obstant això, vaig preferir esperar a veure com es desenvolupaven els esdeveniments. Tres setmanes després, tinc per davant la negra perspectiva d’acabar vivint en un país en conflicte. I em pregunto: vull viure així? Vull conviure amb un continu de petits incidents quotidians, en una societat permanentment en tensió? Val la pena? Si jo fos independentista, la convicció que al final del túnel m’espera el lluminós horitzó de la independència em donaria un incentiu per suportar tot això, però sense ser-ho em pregunto si vull viure en una societat on veig com la convivència es va desintegrant poc a poc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*